El jazz penja d’un fil a Sabadell, però encara hi perviu gràcies a les jam session que programa cada dimecres el bar The Wild Geese, a la plaça de l’Àngel. Una última trinxera on s’estima el gènere, un racó de la ciutat que, com un secret compartit, al principi només atreia uns quants melòmans, estudiants de l’Esmuc i consumidors inquiets de cultura. Fins que, amb el pas de les setmanes, les sessions del pub s’han començat a popularitzar entre un públic més ampli que assaboreix els directes amb una cervesa irlandesa.
Una colla de músics s’alterna cada dimecres al petit escenari del Wild Geese, a partir de les 22.30 h. Per exemple, els bateries Oriol Casas, Marc Ruiz i Òscar Albert, els guitarristes Marc Teclas i Benja Abad, els contrabaixistes Pipo Vidal i Joan Martí, el percussionista Sergio Parraga o el pianista Xavi Mèrida. Normalment, s’hi afegeix un artista convidat, que aquesta setmana ha estat el saxofonista Miguel Royo. Un mínim de cinc músics i un màxim de dotze, a qui es paga per actuar. Un detall que no faria falta precisar, però que malauradament es compleix a tot arreu.
Les sessions compten músics sabadellencs / LLUÍS FRANCO
“No hi ha dues jams iguals, cadascuna és diferent. Alternem jazz clàssic, amb molta improvisació i alguns estàndards, amb el jazz llatí, molt més obert”, comenta el músic i propietari del Wild Geese, Edgar Gual. Els seus pares es van conèixer al mateix local que ara regenta, quan era el Crom. Va ser el primer pub oficial de Guiness al Vallès, amb decoració importada d’Irlanda i una aroma autèntica de taverna.
L’aposta de Gual per tota la música en directe, no només pel jazz, ha estat un trampolí per a músics locals, que han pogut tocar per primera vegada davant de públic. El Wild Geese programa música en directe quatre dies per setmana: els dimecres les jam session de jazz, els dijous de blues i rock, i els divendres i dissabtes és el torn per les bandes musicals.
A més, un dimarts de cada 15 dies, obre el micròfon perquè qui ho vulgui pugi a escenari. I aleshores passen coses màgiques, com actuacions de hip-hop, cantautors que perden la por o recitals de poesia.
“A Terrassa ens porten molts anys d’avantatge amb la música en directe i el jazz”, reconeix, sense amagar un fil d’enveja. “Al principi aquí érem quatre gats, però cada vegada ve més gent i el públic és més fidel”, s’alegra el propietari. És precisament aquesta resistència, aquest amor a l’art, el mèrit més gran: “El públic i els músics em donen les gràcies. Això em fa feliç”.
