Intenta aprendre un idioma que fa un any l’hi era totalment desconegut. Busca una feina que fins ara mai no havia fet. 370 dies després, continua reconstruint una vida que mai ha tornat a ser del tot seva. És la història de la Y. Fedorishyn, una ucraïnesa refugiada a Sabadell i a la que no li està sent gens fàcil fer vida després de la guerra a més de 3.000 quilòmetres del seu país. Tan lluny del seu fill, que s’ha hagut de quedar a Snovsk, la seva ciutat d’origen. “Els meus cinc sentits estan allà. Sabadell m’ha acollit amb els braços oberts, però no puc pensar a fer vida aquí”, explica Fedorishyn. Vol tornar com més aviat millor amb els seus.
És una de les 415 històries que ha acollit la nostra ciutat des del març de 2022, segons les darreres dades de l’Idescat. Són més elles que ells: a Sabadell resideixen 275 dones que fugen de la guerra d’Ucraïna i només 140 homes, amb dades del mes de febrer de 2023. La majoria, com és el cas del fill de Fedorishyn, s’han de quedar a Ucraïna per defensar amb armes el país.
Sabadell és una de les ciutats que més refugiats procedents d’Ucraïna ha acollit en el darrer any. És la ciutat líder del Vallès, la tercera de la demarcació de Barcelona i la novena al conjunt de Catalunya. És la ciutat líder en acollides a la comarca, seguida de Sant Cugat (275), Barberà del Vallès (235) i Terrassa (175). Un 6,3% dels ucraïnesos que han arribat a Catalunya resideixen al Vallès (1.630). I Sabadell acull l’1,6% de tots els refugiats (25.680), que han trobat aixopluc a hotels, cases de familiars o llars d’un centenar de sabadellencs que han obert les portes a desconeguts que fugen de la guerra.
Però no tothom ha après a viure lluny del que ha estat casa seva durant anys. De fet, segons els darrers registres municipals, 25 persones que van arribar a Sabadell fugint de la guerra, ja han decidit marxar. “No és fàcil: uns volen tornar per patriotisme i, d’altres, perquè troben molt a faltar la seva família, que està al front de guerra”, explica en Yuri Atamanchuk, un noi ucraïnès que ha articulat l’enviament d’ajuda humanitària des de Sabadell al seu país, quan va esclatar el conflicte armat.
En famílies d’acollida
Una quinzena de menors han arribat sense els seus pares a Sabadell i ara estan sota la tutela de la DGAIA i vivint a famílies d’acollida sabadellenques. La majoria d’aquestes arribades estan vinculades a l’entitat TANU (Terrassa acull Infants Ucraïnesos), que va traslladar a la comarca el primer gran comboi de Catalunya amb refugiats menors d’edat. En total, Sabadell acollia a finals d’any 112 nens (de 90 famílies) que fugien d’Ucraïna, la gran majoria, acompanyats per un tutor legal.
L’àmbit educatiu de la nostra ciutat també s’ha bolcat en oferir escolarització als infants i adolescents que arribaven de la guerra. De fet, un total de 38 centres educatius a Sabadell van acollir alumnat nouvingut d’Ucraïna el curs passat. Segons dades facilitades pel Departament d’Educació, Sabadell es converteix així en el segon municipi català amb més centres amb alumnes refugiats, només per darrere de Barcelona (181). Per darrere es troben també Terrassa (31) i Lleida (27). De fet, a Sabadell estan el 3% dels centres de tota Catalunya on estudien refugiats ucraïnesos. Fins a finals de juny de l’any passat s’havien incorporat 4.719 alumnes a tota Catalunya procedents d’aquest país, el 21,6% del total de menors en edat escolar que ha rebut l’Estat.
Ruslana Monastryska: “L’idioma és el més important”
La Ruslana és ucraïnesa de naixement i sabadellenca d’adopció, des de fa uns anys. Treballa fa temps a les aules d’Idiomes Sabadell i fa un any van decidir oferir classes gratuïtes de castellà per a les persones que fugien de la guerra. Van arribar amb una maleta, deixant enrere una vida i sense entendre l’idioma.
Les aules de l’acadèmia s’han convertit en l’oportunitat per als refugiats no només de teixir els seus primers vincles a Sabadell, també de trobar feina. “Una noia de 20 anys va aprendre el català molt ràpid i va començar a treballar a una botiga de calçat de Sabadell. Ara ha marxat a Ucraïna a tramitar uns papers per a poder entrar a la universitat”, explica.
Un any després, ja estan marxant dels hotels on se’ls va oferir allotjament. I han de buscar feina on sigui. Malgrat els esforços de la Ruslana, no tothom aprèn al mateix ritme. L’edat condiciona, també les expectatives de futur. “Hi ha dones que marxen perquè no suporten estar lluny dels seus marits o fills. I no tenen el cap per aprendre idiomes”, explica. El procés també és més ràpid per als que viuen a cases de sabadellencs i no pas a hotels. Les aules acullen cada dijous entre 5 i 15 alumnes ucraïnesos. I la Ruslana se sent agraïda: “Sento que puc ajudar una mica”.
Yuri Atamanchuk: “Sembla que tots hem normalitzat l’horror”
En Yuri va aixecar l’altaveu a la plaça de Sant Roc el primer dia que va esclatar la guerra a Ucraïna. I ha fet de tot per al seu poble: ha fet centenars d’enviaments d’ajuda humanitària, ha treballat com a voluntari a la Creu Roja, com a intèrpret i com a mediador. El ritme de feina que va assumir ha anat baixant amb el pas dels mesos.
L’arribada de refugiats ja no és massiva. I, des de la distància, viu amb preocupació la situació al seu país d’origen. “Sembla que tots ens hem anat acostumant, hem normalitzat l’horror”, sentencia. Però demana a les autoritats europees no abaixar la guàrdia i fer costat a Ucraïna per evitar que caigui en mans dels russos.
Frisa perquè la pau regni d’est a oest del seu país, però no veu que el final estigui a prop. Ell no ha parat de col·laborar amb els seus compatriotes a través de l’enviament de materials, diners o ajudant les persones que arriben, ja amb comptagotes, a adaptar-se a la nova ciutat. Fins i tot s’ha plantejat més d’un cop agafar carretera i manta i lluitar al front de guerra. I coneix moltes persones que han decidit tornar, tot i el perill que això suposa. Ell mai va dubtar de la resistència d’Ucraïna a la invasió russa, però considera que el seu país “no pot resistir sense l’ajuda europea”.
Yuri Atamanchuk
Tatyana i Liydmyla: “La mare ara torna a somriure, patia depressió”
Fa un any que la Liydmyla Polishchuk va arribar a la nostra ciutat, on fa anys que hi viu la seva filla Tatyana. Fugia de la seva terra, Zhitómir, sense maleta i amb tota una vida abandonada entre les quatre parets de la seva casa. Mai no ha tornat. Els primers dies no van ser gens fàcils. I, amb el pas dels mesos, la nostàlgia i els traumes de la guerra estaven latents. Encara ara, quan sent la sirena d’una ambulància, el cor se l’encongeix.
Va patir una depressió de la qual ja n’està sortint. “Estic infinitament agraïda a la sanitat. M’han retornat la meva mare. Ara torna a somriure”, diu la Tatyana. Ara estudia a una escola d’adults de la Creu de Barberà i fa classes de gimnàstica al mateix barri.
Es passa els dies informant-se a través de mitjans ucraïnesos i segueix la guerra minut a minut. “La meva tieta i el meu cosí estan allà, però ells no marxaran”, explica la Tatyana. A milers de quilòmetres, la Liydmyla no pot mirar cap a una altra banda i se sent encara connectada.
Vol tornar a casa seva, que encara es manté intacta. Quan sigui possible. Té la mirada a Zhitómir, però intenta gaudir de la seva estada a Sabadell. Entén cada cop millor l’idioma i se sent còmoda amb els veïns: “La gent és molt amable. He rebut ajuda i em sento tranquil·la”, destaca.
