Ciutat

Ucraïnesos a Sabadell: “Quan sento una sirena, encara busco refugi”

Més de 3.100 quilòmetres separen Sabadell d’Ucraïna. Un mes després que esclatessin els atacs russos, la població ucraïnesa ho viu molt de prop des de la nostra ciutat, malgrat les distàncies. Des dels inicis del conflicte, Sabadell es va mobilitzar per oferir acollida als refugiats d’aquest país en guerra i ha liderat desenes d’iniciatives solidàries per enviar ajuda al front de la guerra.

El Vallès Occidental és, de fet, la segona comarca catalana on més ciutadans d’Ucraïna hi viuen. Segons dades del Consell Comarcal, el Vallès acull el 6,6% de la població ucraïnesa de Catalunya, unes 1.550 persones d’entre 20 i 55 anys. Parlem amb tres persones procedents del país de l’est d’Europa que viuen (o es refugien) a Sabadell per recollir la seva història. De ciutats i de realitats diferents, tots hi coincideixen: “La guerra ha unit Ucraïna”.

“No dormia, tenia por a casa meva”

Va arribar sense equipatge a Sabadell, però amb una maleta de records que encara pesa. Liydmyla Polishchuk ha trobat refugi a la ciutat que fa divuit anys acollia a la seva filla, la Tatyana. Després de diversos dies intentant pujar a un tren per fugir de Zhitómir, sense èxit, un dia finalment va aconseguir seure a l’últim seient d’un autobús que viatjava en direcció a Varsòvia.

Havia sortit de casa sense gaires esperances de poder viatjar i sense la maleta que feia dies que tenia preparada. Només acompanyada per la seva documentació, una mica d’efectiu i alguna peca de roba va viatjar durant dies –Varsòvia, Berlín, París, Barcelona– fins a retrobar-se amb la Tatyana. Va deixar enrere alguns familiars que no han volgut abandonar Ucraïna i casa seva, on encara queden, intactes, totes les seves pertinences. Tot d’objectes i records que no sap si recuperarà algun dia: “No sé si hi tornaré mai. És molt dur sentir por a casa teva”, explica Polishchuk [traduïda per la seva filla].

La Liydmyla Polishchuk, refugiada d'Ucraïna, i la seva filla Tatyana, a Sabadell / Lluís Clotet

Encara té molt present el soroll de les alarmes antiaèries i el seu contrast amb la quietud més absoluta d’una ciutat paralitzada durant el toc de queda. Setmanes després, no ha aconseguit despendre’s del trauma que la guerra li ha produït: “Quan sento el soroll d’una sirena d’ambulància, encara penso a buscar un refugi”, lamenta. Sap que és a Sabadell, una ciutat segura. Però l’inconscient encara ara la traeix.

El que recorda amb més cruesa és l’angoixa per amagar-se sota terra davant l’alerta de les sirenes–als soterranis de les cases que s’han obert davant l’emergència–, els seus veïns carregant a coll les persones grans amb problemes de mobilitat i els gossos espantats. A banda dels robatoris per part de l’exèrcit rus. “Els tancs portaven menjar caducat del 2015 i els soldats roben a les botigues i a les nostres cases, a cop d’arma. També hi ha hagut violacions a dones i nenes ucraïneses”, assegura.

“Ataquen els civils i ho neguen”, lamenta. I mentre la mare vivia a primera línia els atacs russos al seu país, la Tatyana es resignava a compartir des de la distància la “impotència” de no poder ajudar-hi. I fins que la Liydmyla no va arribar a la seva nova llar –amb un aspecte molt deteriorat, recorda–, la Tatyana no va deixar de plorar ni un sol dia.

La dona, ara refugiada, sap que tot això s’estudiarà als llibres d’història. El futur encara està per escriure, però té assumides dues premisses: que l’escletxa entre la població russa i ucraïnesa trigarà moltes generacions a cicatritzar i que la postguerra al seu país serà molt dura. “Espero perdonar algun dia, però ara no puc”, assegura la dona, que reconeix que ha ressorgit un “patriotisme” al seu país. “La guerra ens ha unit molt”, diuen mare i filla. Però ara la Liydmyla ha fet un punt i a part com a ciutadana ucraïnesa i procura trobar aixopluc a Sabadell.

Encara no sap si continuarà cobrant la seva pensió, i està preocupada per la seva economia. Però la seva prioritat és aprendre l’idioma. “Seria molt bo que l’Ajuntament oferís classes de català i castellà per ajudar els refugiats a comunicar-se”, proposa. O classes de ioga, de pintura o qualsevol activitat per mantenir la ment ocupada. Les dades oficials no la comptabilitzen com a refugiada de guerra perquè l’ha acollit la seva pròpia filla. Però l’horror viscut en les pròpies carns la converteix en el testimoni d’una guerra que el poble ucraïnès no veia venir.

L’Hotel Verdi de Sabadell acull refugiats d’Ucraïna

“Hi ha un esclat d’amor enmig de tant d’odi”

Com una margarida florint entre el ciment, el Yuri Atamanchuk assenyala que aquest conflicte ha enfortit els llaços del poble ucraïnès, que ha protagonitzat també un esclat d’amor, identitat i solidaritat. Resident a Sabadell des de fa anys, tenia intenció de quedar-se definitivament a viure a la nostra ciutat. Però la guerra li ha fet trontollar els seus plans i ara es planteja marxar-hi a viure quan la guerra passi.

El Yuri és una de les primeres persones a Sabadell que es va mobilitzar per enviar ajuda humanitària –més de quatre camions– al front de guerra. “La meva ciutat d’acollida ha estat molt solidària. No esperàvem rebre tant suport”, diu. Ara fa de traductor entre la població ucraïnesa que arriba a Sabadell sense conèixer l’idioma. 

Yuri Atamanchuk, ciutadà ucraïnès que viu a Sabadell / Lluís ClotetTot i la distància, mai no s’ha pogut desvincular del que està vivint Ucraïna– la seva família encara viu a Kalush– i viu molt connectat a la realitat que afronta el país. El Yuri celebra que els seus estiguin sobrevivint a la guerra. El seu poble d’origen no ha estat frontalment atacat, però des d’allà se sent l’eco dels bombardejos. Encara disposen de corrent elèctric i connexió telefònica, tot i la sobrecàrrega de la xarxa de telefonia i d’Internet. I als supermercats hi ha pa, llet i aliments bàsics: “A excepció de Mariúpol, hi ha productes bàsics a les nostres ciutats”.

En contacte permanent amb soldats de l’exèrcit del seu país, disposa d’informació en viu i en directe de l’avenç de les tropes russes i de la resposta del poble ucraïnès: “Putin diu que l’exèrcit rival està atacant el seu propi poble. És fals, és més: s’ofereix protecció als militars russos que es rendeixen”, sosté. Es mostra molt crític amb el modus operandi de Rússia, que està atacant civils, fàbriques i granges  –punts estratègics per a l’economia del país– per a “desgastar” la societat civil.

“Vladímir Putin va fer creure als seus soldats que arribarien i, en tres dies, la guerra hauria acabat. Els russos s’han cregut la seva pròpia propaganda”, sosté. El Yuri explica que fins i tot hi ha alcaldes de diverses ciutats que  ofereixen diners als soldats que mostren la seva rendició. “Són vides que se salven”, pensa.Fins i tot ell s’ha plantejat lluitar al front de guerra, però de moment ha deixat aparcada la idea perquè no té formació militar. Sap que tard o d’hora tornarà al seu país natal, però es fa a la idea que li farà mal veure tot aquell patrimoni –i vides– truncades pels bombardejos. 

“La meva família passa la nit agafada a una maleta”

Angoixa, tristesa, ràbia, por. El Viktor viu la guerra d’Ucraïna com un dol. Al principi no s’ho acabava de creure. Després, va experimentar tota mena de sensacions. A més de 3.000 quilòmetres de la seva família, que es troba a l’ull de l’huracà, viu molt de prop el conflicte armat al seu país natal: “No poden dormir, passen la nit amb una maleta a mà per si han de sortir a correcuita”, explica commocionat.

El seu telèfon no para de rebre notificacions, i se sent alleugerit en comprovar que la ciutat on viu la seva família, Kremenchuk, no ha patit, encara, cap bombardeig. I que els seus continuen tenint accés a la xarxa telefònica. “Estan vivint situacions molt greus, uns amics de Mariúpol han tingut un fill sota terra, al búnquer. És d’una altra època”, destaca.

L’escenari a la seva ciutat natal és diferent, on encara sobreviuen als atacs de les tropes russes. Encara tenen aliments, “poden viure tres mesos sense sortir de casa” i no estan digitalment aïllats. Un glopada d’aire fresc per a la tranquil·litat del Viktor. Cuiner des de fa anys del Restaurant Casa Fuster, el  jove es va mobilitzar ràpidament per enviar ajuda humanitària a la frontera de Polònia.

Celebra el suport mundial que ha tingut Ucraïna, també des de l’àmbit local: “Sabadell s’hi ha bolcat, hem omplert furgonetes amb tota mena d’ajuda”, remarca. El Viktor aconsegueix reconèixer aquest raig de solidaritat entre tanta misèria. Un esclat d’ajuda anònima que, de fet, ha permès que la seva mare arribi a casa. Després d’hores de viatge en autobús des de Polònia, i una realitat molt crua gravada a la retina, mare i fill s’han pogut retrobar.

Fotografies: Lluís Clotet

Comentaris
To Top