[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Sembla que des de fa uns anys les plantacions de marihuana s’han multiplicat de forma exponencial a Catalunya. A aquest fet, de per si il·legal, s’hi afegeix la qüestió que punxen l’electricitat de la xarxa també de forma il·legal. Un pis amb testos de marihuana equival al consum de 80 famílies. Albert Hernàndez explicava fa unes setmanes en aquestes pàgines que Sabadell és la localitat del Vallès Occidental on més casos s’han detectat i més energia s’ha estafat, pràcticament el 20% de la comarca. Endesa va tancar el 2021 amb 27 expedients a Sabadell i 4,12 gigawatts/hora recuperats, coneguts com a quilowatts fantasma. Bé, no tinc gens de simpatia a les empreses elèctriques perquè ens roben de manera legal cada dia. Diuen que el mercat regula els preus quan cada dia i cada hora es posen d’acord a fixar els preus. Als EUA d’abans del 1970 els posarien a la presó per formació de càrtel. De fet, a mi no em roben, em vaig fer de Som Energia, una cooperativa d’electricitat simpàtica. Ara bé tampoc em sembla gens bé que uns mafiosos produeixin marihuana a l’engròs robant electricitat. Ho dic preventivament abans que no em tornin a dir que afavoreixo les màfies internacionals.
Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer és: com és que es produeix tanta marihuana? La resposta és fàcil de respondre: perquè hi ha molta gent que la consumeix. Sembla una ximpleria però la realitat és la que és i òbviament és el que és important. Deixant a banda la gent que consumeix marihuana pels efectes terapèutics en malalties greus, gran part de la població la consumeix de forma recreativa. I ens hauríem de continuar preguntant: i per què ho fan?
Aquí la resposta és més complexa. Podríem dir que es busca arribar a altres realitats més confortables. Continuem. Per què la gent busca viure altres realitats? Potser la primera aproximació que ens dona alguna pista és que la realitat en què viuen no és satisfactòria i se n’han de buscar una d’artificial. Em sembla que hi ha molts però que molts sabadellencs que busquen viure unes hores al dia o a la setmana en un món millor. Ara ja no es vol esperar a la vida de després en la qual creuen els cristians o els budistes. Ara es vol viure en una altra vida, ara, això sí, consumint productes il·legals que alteren la consciència. No sé què dir, però potser quan ens plantegem el model de ciutat, aquesta mena de mantra del qual tothom parla i que al meu entendre no existeix, potser hauríem de dedicar un espai a pensar què podem canviar de la ciutat que la faci molt més tendra i atractiva. El problema és que aquest no és un debat urbanístic i tangible –de les pedres–, sinó un debat cultural i filosòfic. Les preguntes que hauríem de respondre són: té sentit la vida sabadellenca? Quines relacions volem establir amb els altres sabadellencs? Hem de competir? I aquesta mena de coses no estan a l’agenda de ningú. Malauradament.
