[Víctor Colomer, periodista]
En tants anys entrevistant sabadellencs per al diari, aviat em vaig adonar que els més apassionats, aquells que van dedicar tota la vida a una idea, una passió o un amor, havien estat tocats per una vareta màgica quan tenien entre 7 i 10 anys. En tots els genis, hi ha sempre una experiència infantil que els ha disparat en una direcció, una mena d’il·luminació que explica els vuitanta anys següents.
Just acabada la guerra fratricida, el 1940, Salvador Fité va experimentar, amb 9 anys, una revelació existencial que el marcaria la resta de la seva vida. Va contemplar i admirar, com només els nens saben fer-ho, l’espectacle que interpretaven els seus companys, a l’escenari dels Maristes, una obra de nom esgarrifós, Nobleza y patriotismo.
Endevino que allò devia ser un panegíric del franquisme, però això no és important. Aquell nen amb bata dels Maristes, uns ulls com taronges i una boca tan oberta com tots els porus del seu cos, es va empeltar aquell dia, en estat hipnòtic, de la màgia de la faràndula. En quedà embadalit per sempre.
Vuitanta-tres anys després d’aquell èxtasi iniciàtic, concretament aquest 31 de març, divendres, el Teatre Principal de Sabadell s’omplirà de la legió d’enverinats del teatre que han seguit la seva estela i l’han admirat. Tots retran homenatge, sota l’impuls d’una comissió ciutadana integrada per l’Espai FOC, Teatre del Sol, Joventut de la Faràndula i Fundació Bosch i Cardellach, a Salvador Fité, aquell nen tocat per la vareta de Talia.
Serà el primer d’una obra en quatre actes: homenatge al Principal (31 de març), exposició al Casal Pere Quart (3 d’abril), lectura dramatitzada a l’Espai Foc (12 i 13 d’abril) i col·loqui a l’antic auditori de la Fundació 1859 Caixa Sabadell (26 d’abril).
Des del Diari de Sabadell vaig tractar Salvador Fité menys del que m’hauria agradat. Com saben tots els que el van conèixer, la relació amb ell es caracteritzava per una educació exquisida i una tendència natural a conduir la conversa cap al món teatral català, espanyol, europeu i mundial. Amb una sensibilitat i una profunditat excepcionals.
Ni em pertoca ni tinc espai per enumerar aquí totes les seves proeses, que ja prou seran lloades els propers dies. Sabeu que va ser ell, juntament amb Ramon Ribalta, qui va engegar el projecte teatral sabadellenc més admirat, encara avui, a tot Catalunya: Palestra. Arrelats en Shakespeare i Molière, ells dos van obrir ments i esperits de milers de catalans amb Miller, Greene i Brecht.
Deixeu-me dir-vos, però, un detall menys conegut de la seva vida (no cal afegir ‘teatral’ perquè tota ho va ser). Amb aquell menyspreu pels quilòmetres del viatjant tèxtil sabadellenc i, alhora, aquella mirada llarga, intel·lectual, que el caracteritzava, un bon dia dels anys vuitanta va decidir que no en tenia prou a llegir textos d’autors estrangers. Ell volia viatjar i veure com els interpretaven altres companyies més enllà dels Pirineus.
Fundà el grup Oberammergau. Sota la bandera d’aquell petit poble bavarès on ell i els seus companys van veure La Passió, durant 20 anys més van viatjar a la vila nadiua de Shakespeare, Stratford upon Avon, on van veure un Romeu i Julieta que els va emborratxar de modernitat, als festivals de Bregenz i de Bayreuth i, lògicament, al bressol dels musicals, Nova York, per veure un Fantasma de l’Òpera que els va flipar. Fins aquest punt estava enamorat del teatre. I darrere seu, tots els sabadellencs bevíem, després, la frescor alliberadora dels dolls internacionals d’on ell havia begut.
El que ofereix una idea de fins a quin punt estimava el teatre i era capaç de contagiar-lo a tothom és que ha deixat, a la família, tota una colla d’artistes. Només per mencionar-ne alguns: la seva filla Montse Fité és directora i attrezzista, entre altres especialitats teatrals; l’Anna Fité és escriptora, guionista i mil coses més; el Jordi Fité, director teatral i malalt de Shakespeare; el seu net és el músic de La Casa Azul Guillem Barceló; la seva germana Clara, actriu de musicals sabadellencs; i els dos nets, Èlia i Marc Solé, són actors. Fins i tot a un gendre, el Jep Barceló, li arriba per via extrasanguínia la fal·lera del teatre.
Per acabar, vull destacar un aspecte de la personalitat de Salvador Fité que mai no es menciona o, en tot cas, es fa de passada. Ell mateix no en feia mai menció, com si se n’amagués. Salvador Fité era empresari, i no un qualsevol. Tota la seva immensa carrera teatral la va fer a més a més de dirigir una empresa de maquinària tèxtil amb més de 21 treballadors, que exportava a mig món. Imaginem com no l’havia d’influir aquell Tots eren els meus fills, d’Arthur Miller, que aquests dies descobreixen bocabadats els barcelonins al Teatre Lliure i que nosaltres, els sabadellencs, vam veure fa 60 anys en la seva estrena a tot Espanya. Parla d’un empresari d’armament militar turmentat per un defecte de fabricació que costa vides. Calia ser empresari per atrevir-se amb aquest text.
Més encara, perquè l’apassionava tant una obra tan desconeguda com Aquesta ciutat, de Thornton Wilder, que ell va tenir l’encert de fer-ne una versió ambientada en el Sabadell tèxtil de principis del segle XX.
Els vincles entre els dos mons hi són, però l’emprenedoria anava per sota, en una discretíssima subtrama. A diferència d’aquells burgesos barcelonins de primers del segle XX que pagaven cultura a canvi de prestigi, Salvador Fité mai, ni un sol instant, no va barrejar aquestes dues facetes del seu dia a dia. Semblava com si les volgués mantenir tossudament i profilàcticament distants per no contaminar-se mútuament. Aquest aspecte de la seva vida el fa, als meus ulls, més gegant encara.
