[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Ens encanta agradar i sembla que la nostra societat de l’espectacle i les xarxes socials (likes amunt i likes avall) ho evidencien portant-ho gairebé a l’absurd. Sembla que si no som feliços no som i que si no ens mostrem per agradar, no existim. Podríem creure fàcilment que això és fruit de la voràgine postmoderna i producte d’una campanya constant de consumisme brutal cortesia d’un capitalisme salvatge. Però, ho és?
Crec que la necessitat d’agradar és bastant històrica, i és prou evident si ho convertim al verb pertànyer, que no és ben bé el mateix però ens serveix. La literatura ens en proporciona mil exemples, des d’Èdip (Sòfocles, V aC) a Levov (Roth, XX) passant per Frankenstein (Shelley, XIX), Tristany (XII) o Enees (Virgili, I) —un altre dia parlaré de per què els grans referents són exclusivament masculins, si voleu. La història (i el cànon!) està repleta de gent que desitja, com re en el món, encaixar, ser part de, agradar, així que no caiguem en la banalitat de dir que això és per ínstagram perquè, com a molt, el que fa ínstagram és posar la lupa sobre un dilema profundament humà i que sempre ha estat a la base de la identitat individual humana. El dilema del verb agradar en passiva, el dilema del ser agradat.
La contemporaneïtat, amb la mort de Déu després de Nietzsche, amb la reducció dels individus a mitjans de producció després de Marx, amb l’antropocentrisme desenfrenat del segle XXI, deu fer que el centre es mogui de la comunitat a l’individu i que la finalitat ja no sigui ser agradat per un grup sinó per un mateix. Així, la forma passiva muta a una forma reflexiva o mitjana (ser agradat> agradar-se) i sembla que ara funcionem amb aquest pal·liatiu.
Agradar-se a un mateix implica conèixer-se a un mateix, que, diuen els filòsofs, és la labor de tota una vida. Així, doncs, com se suposa que ens hem d’agradar quan no tenim ni idea de qui som? I si nosaltres (cada u) no en tenim ni idea, què han de saber els altres? A partir d’aquí tot es relativitza, entenc. Un mateix no pot agradar-se perquè mai pot acabar de saber què és (i això ja es desprèn d’alguns dels pensadors grecs arcaics) i, com a molt, pot enamorar-se del procés de modelatge, diguem-ne, el sender recargolat de la subjectivitat que condueix a allò que es projecta ser.
I, la veritat, em sembla una idea tan preciosa com emocionant.
