[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
És el primer cop que he passat un Sant Jordi fora de casa i ho he trobat a faltar tot. Naturalment, vaig sortir a regalar-me un llibre i em va fer il·lusió, però no hi havia el caliu, no hi havia la màgia. Algun cop havia sentit dir que la celebració de Sant Jordi era una gran sort per als llibreters. I sí, és una gran sort per als llibreters, però també per als lectors, els floristes, també les editorials, els distribuïdors, els forners, els enamorats i un llarg etcètera que acabaria englobant gairebé tothom, perquè qui més qui menys en pren part i gaudeix de la diada. I això sí que és una sort. Com a país. No, ni com a país: com a poble.
I podria ser que cada poble tingués una celebració identitària tan potent: la presa de la Bastilla per als francesos, la declaració d’independència per als americans, l’alliberament nazi per als italians, el genocidi colonialista per als espanyols… Però nosaltres ja tenim un dia de la nació, ja celebrem la derrota contra els Borbons l’onze de setembre. Sant Jordi és una altra cosa. Una altra cosa de la qual, potser per estar vinculat no a un fet estrictament polític sinó purament llegendari, tothom pot sentir-se’n part.
Heus aquí la importància de la mitologia per a un poble. No de la fe (crec que a dia d’avui ja es tracta d’una festa absolutament laica –tot i el nom–, no com Nadal o Pasqua i ni tan sols com els dies del nom o Sant Joan, tot i que aquests últims ja estan a mig camí de la profanització). La mitologia com a element unificador d’una societat. Quan he fet de professor de grec, alguns alumnes m’han preguntat: “Però realment creien que Hèracles havia fet tot això i que Zeus no sé què?”, i jo, lluny de treure el tema de Moisès i el Mar Roig, sempre responia que ens és igual si va passar o no –el més probable és que no– i fins i tot ens és igual si ells creien realment que va passar, que el que és important és que aquell conjunt d’històries forjaven la seva identitat i els mantenien units com a poble. Ningú no afirma gaire convençut que en algun moment de la medievalitat de la sang d’un drac en va brotar una rosa, però a tots ens encanta regalar roses el vint-i-tres d’abril. I això és el que trobo preciós, i això és el que he trobat a faltar. No el llibre o la rosa, que els he tingut. La comunitat. Sentir la sort de pertànyer-hi i alhora la llàstima de no poder-hi participar.
