[Xavier Guerrero, Químic i exregidor]
Déu.
– I tu què vols?
– Jo, doncs jo sols vull –ei, si pot ser–: un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un poc de pau en un món tan fosc i tan brut. I un xic de niu per qui no té jaç, fruit dels qui impenitentment l’hi arrabassen…
– Ep! Que això no és un monosíl·lab!
– Ni tu ets Déu.
– S’ha acabat doncs el joc.
– No, no, tot just ara comença. Que tenim les eleccions municipals a tocar i venen les promeses. Primer el ball de camises i després les promeses, que som un país d’ordre. I després les desqualificacions. Tot seguit els mítings amb els caps de llista acompanyats de patums d’àmbit nacional, i l’empastifada general de tot l’espai públic amb fotos i lemes de campanya i la gran orgia del dia de les votacions. I l’endemà tots hauran guanyat. Bé, tots excepte Ciudadanos, que són els únics que saben la mala peça que hi ha al seu teler, ara que ja han fet la feina que se’ls encomanà (i que tan bé varen fer) i que, per tant, aquells que els varen promoure ja no els necessiten.
– I la campanya seguirà molts mesos més, si tenim només en compte el temps que alguns cartells continuaran enganxats a vidres d’espais on un dia foscos directors de sucursals bancàries entabanaven avis amb accions preferents, o a les portes dels quadres elèctrics disseminats pels carrers de la ciutat.
– Déu, se m’acut una cosa que voldria. Ho faria amb monosíl·labs, però no trobo cap sinònim adequat per a “cartells”: que algú obligui els partits a treure tota la propaganda després de les eleccions. No diré “i a complir llurs promeses” perquè es presta massa al discurs fàcil contra els polítics, font bàsica del populisme i de l’extrema dreta.
– Tots els mandats són importants, però aquest que ve ho serà especialment: tenim, en un sol període de quatre anys, la possibilitat de fer malbé per sempre el rodal (llegiu quart cinturó), malmetre per moltíssims anys la mobilitat de l’espai central de la ciutat (llegiu aparcament del Passeig), i la possibilitat de canviar de concessionària de neteja i de recollida d’escombraries o seguir amb els sospitosos habituals i la seva nova i rutilant fundació. I això són només alguns dels grans temes que de segur provocaran encesos debats al ple.
– Sempre m’ha intrigat la funció real dels plens municipals, més enllà de la ratificació oficial dels acords. Regidors i regidores preparen els seus millors discursos (o bé els els preparen llurs assessors, en funció de la competència de cada regidor). Tots saben abans d’entrar a la sala de plens si aquell punt s’aprovarà o no, el peix ja està venut, i tot allò que no s’ha negociat els dies anteriors així quedarà. El ple es podria resoldre en minuts: punt número tres, vots a favor? En contra? Abstencions? Tanmateix, defensen el seu discurs al davant dels altres regidors amb passió i convicció, com si així els poguessin fer canviar el sentit del vot, a darrera hora, com a les pel·lícules.
– Quan jo vaig fer de regidor, al descans dels plens, convidava els altres regidors a galetes. Anava a buscar sempre primer aquell que més m’havia criticat durant la sessió. Ho vaig començar a fer quan em vaig adonar que tot plegat era com un teatre, que aquell senyor m’havia de criticar perquè era la seva funció, tingués o no raó, fos jo mereixedor o no d’aquella crítica, i jo havia de respondre com si estigués molt enfadat, hi estigués o no. Les galetes eren com un codi: estem fent la nostra feina, no hi ha res personal.
– Desitjo des d’aquí molts encerts als nous regidors d’aquest pròxim mandat.
– I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort (però d’això me’n puc estar, ara mateix). I un poc de vós. Ei, si pot ser.
