Fins i tot Robert Lewandowski balla el Coti x Coti de The Tyets. I és l’himne abans dels partits de les jugadores del Barça femení. “És una fita històrica per a nosaltres”, sintetitzen. També ho és coronar en català llistes estatals de Spotify. O ser el caramel de festes majors i festivals d’arreu del país. Com a l’Embassa’t, en què han exhaurit les entrades per al concert de clausura de la 15a edició. Xavier Coca –ànima del grup juntament amb Oriol de Ramon– es posa a l’altra banda del telèfon per explicar les vistes des del cim del turó del panorama musical català.
L’Embassat, tal com canteu a ‘Olívia’, és “aquell festival que tant ens agrada, dels que tenen ‘foodtrucks’ i llumetes penjades”. Teniu una relació especial amb el festival.
Marc Rius, un dels organitzadors de l’Embassa’t, és el cunyat de l’Oriol. Fa dos anys, quan tota la seva família va anar a veure Pau Vallvé, li van donar una noteta que explicava que seria tiet. Per això tenim aquesta relació especial, màgica, amb el festival.
Hi serà l’Olívia?
Podria ser…
En el teu cas, també has plasmat una vivència especial en el darrer disc, ‘Èpic Solete’.
Vaig escriure Desembre, que és una experiència vital que parla dels deu anys que fa que vaig conèixer la meva parella. A les cançons hi ha vivències d’adolescents i postadolescents, festes i anècdotes divertides que traslladem a les lletres.
Una parenta, que té 78 anys, l’altre dia em va preguntar si coneixia una cançó que havia descobert i que li agrada molt: ‘Coti x Coti’. Em va fer pensar que el tema us ha convertit en un grup molt transversal del panorama català.
(Riu) És una cançó que ha trencat un sostre generacional. Ha fet que molta gent que no s’ubicava en el rang de la música urbana hi entri a treure el cap, tingui una aproximació en les noves músiques. Ha sigut un boom!
La vau idear amb aquesta intenció?
La vam tenir 9 mesos reposant en una carpeta de l’ordinador. Un bon dia la vam recuperar, com una fricada i no com una proposta de màrqueting, i vam pensar que li quedaria bé la sonoritat de la cobla. Al principi era una broma, però vam decidir incloure-la. No ens esperàvem gens aquesta repercussió.
Què tal balleu sardanes?
No massa bé, la veritat… N’hem après ara, que ens han ensenyat els passos bàsics. Sí que a 4t de primària havíem fet totes les bases de la dansa, però era l’únic que en sabíem.
Els vostres inicis eren més ‘trapers’. Amb un perfil de gendres ideals us ha anat millor?
Vam començar a xampurrejar amb el que diem que era trapeton perquè la nostra música era còmica i satírica. I amb els recursos que teníem fent música a casa, que eren ben poquets, ho fèiem mig bé. Però a base de no parar de fer música podem dir que, després de cinc anys, hem trobat la nostra pròpia sonoritat tropical, maresmenca, estival, alegre.
Heu pensat alguna vegada què voleu ser de grans, The Tyets, quan l’imaginari de gresques juvenils us quedi lluny?
Nosaltres parlem de la nostra realitat. Quan teníem 20 anys i vam cantar sobre la sele era perquè ho teníem a prop. Ara per a l’Oriol, el que li queda a prop és haver sigut tiet. Amb 50 anys no sé si continuarem fent música, però si en fem parlarem del que ens passa. I igual que nosaltres creixerem, el nostre públic també.
S’intueix que us ho passeu de conya. Però hi ha moments que la responsabilitat de complir amb expectatives, de ser validats, de fer feliç a la gent que us escolta i va als concerts, us genera angoixa existencial?
No hem arribat a aquest punt i espero que no hi arribem. Continuem fent música com ho hem fet aquests cinc anys. No ens sentim amb la responsabilitat moral de complir expectatives. Si a la gent l’hi agrada, és per l’espontaneïtat i les bones vibres. Avui al matí estàvem fent dos temes de la mateixa manera que fa dos anys fèiem El pipeig.
I us han afectat les crítiques?
No, no… A veure, òbviament crec que afecten en el punt en què traspassen els límits i són insults i atacs. Però les crítiques constructives van bé, i entenem que no podem agradar a tothom.
N’hi ha gaires de les que traspassen els límits?
Sempre hi ha el típic tonto de Twitter que t’insulta des de darrere la pantalla. Et pot afectar més o menys, però passes… És algú darrere d’un nickname sense gaire vida social que vol destruir-te perquè li fas ràbia.
The Tyets, al Parc de Catalunya, en el festival Observa / VICTÒRIA ROVIRA
L’amistat és l’arrel de The Tyets?
Home, i tant! L’Oriol i jo ens coneixem des que som molt petits. Abans que músics érem amics i el grup es va consolidar sobre aquesta base.
Hi ha enganxades?
No n’hi ha, tenim una relació sana amb la feina. A vegades tenim opinions diferents i debatem, ens podem exaltar més o menys, però som prou responsables per entendre el projecte, estimar-lo i cuidar-lo.
Què us fa feliços, ara mateix?
Veure que tanta gent se sap les cançons i les canta, i que els números de reproduccions traspassen fronteres en català. Ens fa feliços estar tranquils, fer les coses de sempre i des de casa. Tornar a Mataró i tenir la vida de sempre. Res passa de forma extravagant i vivim la nostra vida de forma molt normal.
La fama no ha afectat les vostres relacions personals?
No, perquè tenim la sort que tenim parella des de fa molts anys, amics i família que sempre han estat allà. Són la gent que ens fa tocar de peus a terra i ens fa sentir que som gent normal. No ens jutja ni ens mira de forma diferent per si estem al top o no. Ho valorem molt.
Ventilem ràpidament la polèmica absurda del moment? Crec que s’ha de ser curt de mires per no veure que ajudeu el català, tot i que algunes paraules no són normatives.
Al final, crec que es redueix al que he dit abans. Traspassem fronteres amb números estratosfèrics. Sempre ho diem, cantem de la manera que cantem perquè ens surt de forma natural.
Ara bé, no seria bonic que els joves no trobessin estrany fer servir ‘safareig’ o ‘tafaneria’, en lloc de ‘coti’?
Sí, ho seria. Al final, però, a l’Ebre diuen xalar i aquí diem molar. I d’altra banda tampoc s’ha de massacrar algú perquè digui bailoteo en lloc de ballaruga o cotilleo en comptes de tafaneria. T’has de sentir lliure d’utilitzar l’expressió que vulguis.
Ja que hi som, deixa’m fer el tafaner. A quanta gent doneu feina?
Som nosaltres dos i 10 persones més a l’equip.
Una anècdota en una farra a Cocoa. Que sou mataronins.
(Riu) Hi hem anat molt durant l’adolescència i la postadolescència. No te’n sé dir una en concret, però cada nit n’hi havia. L’endemà, però, s’obliden.
Posats a pensar a l’engròs, amb quin artista col·laboraríeu?
Doncs posats a triar, amb la Rosalía.
I quin seria un gran somni?
Doncs… Vinga, portar una cançó en català als Grammy estaria bastant bé. Encara que siguin els llatins. Per somiar, que no sigui.
Què és el més boig que us ha passat com a artistes aquests darrers cinc anys?
Suposo que el llançament de Coti x Coti. Se’ns n’ha anat de les mans. O, personalment, continuar sortint als escenaris pensant que hi hauria mil persones i trobar-nos-en 10.000. I que sigui una cosa recurrent. És el més boig.
