[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Volen fugir de l’efervescència electoral, després de rellegir un article del bon amic Fèlix Riera, m’ha animat a escriure aquestes lletres, en record d’aquells que vàrem aprendre a viure l’avorriment, i també per posar un to festiu a aquest període electoral i al mes previ a les vacances.
Per a les persones de la meva generació, el mes de juliol anava lligat a les vacances.
El 21 de juny, coincidint amb la festa de Sant Lluís començaven les llargues vacances estiuenques, que es tancaven l’u d’octubre, data d’una commemoració que avui voldríem oblidar; però que forma part de la nostra, moltes vegades, trista història.
En el meu record hi ha grafiades tres etapes; tres formes de viure l’estiu: una primera fins a finals dels anys cinquanta, una segona coincidint amb una gran part del batxillerat i el preuniversitari, i finalment una darrera que se sobreposa amb els anys estudis universitaris
Com en aquella mítica sèrie de la tele “Verano Azul”, l’instrument bàsic per gaudir de l’estiu era la bicicleta, una orbea, en què anaven creixent les alçades del selló i el manillar, a mesura que hom creixia. Les bicicletes no eren un objecte de luxe, com les actuals, estaven construïdes amb tubs de ferro pintat, que sols pedalejar t’enfortia les cames.
En la primera etapa el punt de trobada eren les piscines del Club de Natació del carrer Montcada, tothom hi anava amb bicicleta, el pàrquing de bicicletes del Club, impressionava. Un detall, que m’ha quedat, era que per refredar l’aigua a l’estiu, hi posaven barres de gel, i no podíem entrar a la piscina fins que el gel s’havia fos.
Era l’època de les vacances col·lectives, que començaven el 18 de juliol i finalitzaven el 31. El dia 1 d’agost coincidint amb sant Fèlix, se celebrava la Festa Major. Eren dies que els Sabadellencs aprofitàvem per anar a la platja, on coincidíem amb els primers turistes, sobretot, de la veïna França.
El progrés econòmic dels anys seixanta comportà un canvi, com moltes altres famílies, vaig recuperar la vella tradició de l’estiueig, nosaltres anàrem a Moià. En aquell moment, fonamentava la seva economia en tres sectors: el tèxtil, que anava minvant, el ramader, amb la cria del porc, i el turístic.
El sector terciari de Moià vivia de l’estiueig, i es notava. La colònia era prou gran per haver-hi colles estratificades per l’edat, i prou petita, perquè sols n’hi hagués una per cada franja d’edat.
L’estiueig s’organitzava en base de tres revetlles, la de sant Joan, que donava la benvinguda a l’estiu, la de sant Pere i la de sant Jaume, tots tres dies eren festius en aquella època. I en el mes d’agost, amb un sa esperit competitiu i d’emulació, les Festes Majors, de: Castellterçol, i Tona, competien amb la de Santa Maria, a Moià, tancava el cicle la de Sant Feliu de Codines.
A Sabadell les vacances col·lectives s’esmunyien, a poc a poc, guanyava força el mes d’agost.
La monotonia i l’avorriment del pas dels dies, t’ajudava a forjar la personalitat; per un costat eres amo del teu temps, i per altre estaves subjecte als plans de la colla.
Un bon horari ajudava. Esmorzar, fer deures, a les 12 anar a banyar-se a la basa del Prat, dinar, temps de lectura, i sobre 6 de la tarda trobada al bar Montserrat -fa anys va tancar- per planificar la tarda, sempre amb la bicicleta, si era el sant o l’aniversari d’algú, agafàvem la bici, i anàvem a celebrar-ho a Can Xarina, avui un reconegut restaurant de Collsuspina, que en els anys seixanta al costat de la tenda de queviures va obrir un bar on feien uns bons entrepans, vàrem aprendre a gaudir de la natura, i a conviure amb amigues i amics, amb qui a poc a poc anàvem descobrint la llibertat, i, per tant, a pensar de forma diferent.
En entrar a la universitat l’estiueig canvià, gaudia de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere i després em tocava treballar el mes de juliol i setembre, l’agost s’havia imposat com a temps de vacances.
En arribar l’any 1973, va començar la meva vida professional i l’estiueig passà a millor vida. Però sempre Moià i el Moianès restaran en el meu record. Per això he volgut retre aquest petit homenatge, als que ens ensenyaren a viure l’avorriment.
Aprofito per desitjar-vos unes bones, joioses, i no sé què dir: si divertides o avorrides vacances.
Si Déu vol, ens retrobarem al mes de setembre.
