[Manel Pont]
Benvolgut Enric… No va ser just. Tot i que no voldríem pas mirar enrere per tornar a sentir aquella horrible notícia de la teva lesió, estem convençuts que no va ser just. No m’entrava al cap que el dilluns abans haguéssim entrat i sortit de la pista 5 del Club —mig discutint amb els que havien sigut els nostres rivals, perquè els havíem inflat de deixades…— i que, segurament, mai més xocaríem les mans com a parella durant i al final d’un partit de dobles…
Recordo, avui, que quan ens acomiadàvem, després de venir a visitar-te per primera vegada a l’hospital, vas ser tu qui ens va animar l’entristiment amb el qual ens sumia la teva lesió. Fins i tot aleshores i en aquella situació vas ser l’amic genial i extravertit de sempre.
No va ser gens fàcil, al començament, creuar-se amb tu pel carrer. I menys, encara, el primer dia de la teva pujada al Club. Què t’havíem de preguntar? Com podíem encetar una conversa? Per què ens vencies amb la teva mirada i el teu somriure?
Ben segur que encara, ara, en el teu definitiu acomiadament de tots nosaltres, mentre te’n vas, deus esbossar aquella cara d’entremaliat que acostumaves a fer-nos quan gastaves alguna broma de les teves.
La seqüència de les teves passejades pels vorals de casa teva, amb la inseparable mascota lligada a la cadira de rodes, tot i ser una imatge habitual dels darrers anys, vull i volem esborrar-la dels nostres caps. Preferim, ben segur, recordar-te com un dels millors jugadors i capitans de l’equip B del Club, al torneig de la Penya. Recordar-te com aquell que sempre tenia coses a dir i a fer en qualsevol situació dins i fora de l’entitat de la qual has sigut soci tants anys. Podrem somriure amb tu i guardar per sempre l’extraordinària amistat que vas compartir amb tants companys.
Fixa’t: estàs marxant sense cadira de rodes, a peu i més valent que mai. Adeu, Enric, ets el millor.
