“Miquel Carreras és, sens dubte, el savi més gran que ha donat Sabadell al llarg de la seva història, i si algun sabadellenc mereix un monument a la seva memòria, aquest i no altre és en Miquel Carreras, que als 33 anys ja era un savi amb tot el que significa aquesta paraula”. Així mateix ho va manifestar Joan Oliver (Pere Quart).
En el seu llibre Miquel Carreras Costajussà (1905-1938), Àngels Casanovas i Romeu explica que al llarg de la seva curta però intensa trajectòria vital Miquel Carreras participà dels corrents de pensament de la seva època, s’implicà a fons amb els moviments catalanistes i es relacionà personalment i epistolarment amb figures destacades del seu temps.
En el pròleg d’Elements d’Història de Sabadell, Mn. Ernest Mateu escriu: “Amb tot i ésser en grau eminent un pur intel·lectual sapient en tots els camps del Dret, de la Filosofia, de la Història, de la Filologia i de la Literatura, era un home normal, senzill, sense cobejances de glòria i d’una altesa d’ànima que el retreia de qualsevol èxit profitós. En la seva trajectòria humana i docent s’hi descobreix sempre l’hàbit d’una premeditada unitat de direcció i d’estil que fa de la seva vida una constant lliçó de modèstia en la manera com ostentava els títols amb tota dignitat no bufada i n’exercia els càrrecs amb perfecta competència no activista. Probablement, Miquel Carreras no hauria pas permès que ara nosaltres exaltéssim aquests mereixements, però bé cal que, seguint el seu exemple, també li tributem l’homenatge del nostre reconeixement”.
Moments importants de la vida de Miquel Carreras i Costajussà
Miquel Carreras va morir al front del Segre, en plena guerra civil, el mes d’agost del 1938, ara fa vuitanta-cinc anys. Andreu Castells escrigué d’ell que “va ser la personalitat més rellevant de la intelligentsia sabadellenca del seu temps, l’única que la representà al front i l’única que hi va morir”.
Miquel Carreras i Costajussà va néixer a Sabadell el 5 de febrer del 1905. Va anar al col·legi de la Sagrada Família i a les Escoles Pies, on va acabar el batxillerat l’any 1922, a l’edat de 17 anys. Després va estudiar a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Dret, Filosofia i Lletres i Història.
L’any 1926 li va tocar fer el servei militar a Barcelona, va estar al castell de Montjuïc, on hi havia el quarter. Escrivia al seu amic Bartomeu Soler: “… Això m’ha pres el temps absolutament, però m’ha donat en canvi el goig de comprovar que la meva debilitat física no era tan extrema com em pensava, i que jo era de fets i aspecte un minyó vulgar de vint-i-un anys, que formant entre mecànics, oficinistes i pagesos no discrepava”.
El 1929 va anar a Madrid per doctorar-se en Dret i Filosofia. L’any 1932 va ser nomenat advocat assessor de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Aquell any, també, va prendre possessió del càrrec d’arxiver de l’Ajuntament de Sabadell, que ja exercia interinament des del 1928. El 1933 entrava com a professor de l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis i el 1936 com a professor, també, de l’Institut M. B. Cossío i tutor de les assignatures de gramàtica, llengua, història, llatí i filosofia.
Miquel Carreras i Costajussà
Va estar molt relacionat amb la Colla de Sabadell i també va ser un membre destacat dels dilluns de Cal Llonch. Precisament, la tràgica mort de Miquel Carreras va representar la fi d’aquelles tertúlies i reunions dels dilluns a casa de Joan Llonch i Salas. El mes d’abril del 1938 varen ser mobilitzats els més joves i els més grans. Els nascuts l’any 1920 (la lleva del biberó) varen ser cridats a files i els components de les lleves del 1925 i 1926 (nascuts el 1904 i 1905) també varen ser animats i convidats a fer-ho: “Acordada la movilización de los reemplazos de 1925 y 1926, el personal comprendido en los mismos, pertenecientes al C.R.I.M. número 15 (antigua Caja de Reclutas número 25), debe estar preparado con plato, manta, cuchara y zapatos en buen uso para verificar la incorporación los días 18 y 19 del corriente los del reemplazo de 1926, y los días 22 y 23 los pertenecientes al reemplazo de 1925. Dichos individuos no se presentarán en el C.R.I.M. hasta que se publique la orden disponiéndolo así”. Es podia llegir a La Vanguardia el 17 de maig del 1938.
Segurament, varen ser diverses les raons per les quals Miquel Carreras va anar al front, entre d’altres, pel seu esperit de justícia i d’equanimitat envers els altres homes que hi eren cridats. A la seva companya de l’Institut M.B. Cossío, Mercè Corominas, li va escriure: “Jo serè reconegut, dedicat a serveis auxiliars, faré la guerra emprat en treballs quasi domèstics, de segur”. Però malgrat aquesta confiança, després d’una minsa etapa d’instrucció, va ser destinat a la 153 brigada mixta de l’Exèrcit de l’Est, una de les més desastroses i mal organitzades, que el 4 d’agost del 1938 arribava a Térmens, al front del Segre.
El 6 d’agost va escriure la darrera carta coneguda a Mercè Corominas en què escrivia: “De fet no tinc por. Tinc més aviat una gran pena per aquests xicots de divuit anys que vénen amb mi. Sento com una certa curiositat i penso que, si surto d’aquesta, hauré conquistat ben bé la vida, la vida elemental, el goig d’estar sota cobert, de ser una cosa entre altres. D’altra part, estic tan convençut de que la vida ací és només un episodi i una preparació, que no temo un cas de desgracia absoluta. L’únic que desitjaria, ara, seria una bona ablució interior”.
El 9 d’agost, forces de l’Exèrcit Popular republicà van creuar el riu Segre i establiren un cap de pont al marge dret del riu. Arribaren a prop de Torrelameu al nord-oest i a sota de Corbins pel sud. La 153 brigada, situada uns cinc quilòmetres més amunt, no va poder travessar el riu.
L’11 d’agost és la data fatídica de la mort de Miquel Carreras. La versió de l’exèrcit va ser: “El soldado Miguel Carreras fue muerto cuando intentaba pasarse al enemigo”. Però aquesta versió és molt improbable, atès que la seva divisió s’havia quedat al marge esquerre del Segre, sense ni tan sols intentar travessar-lo, acte indispensable per passar-se a l’enemic.
Joan Llonch i Salas va escriure que Miquel Carreras “caigué sota la pistola de la bèstia partisana”.
Andreu Castells explica altres versions sobre la mort de Miquel Carreras: “Segons Llorenç Aragay, que es trobava entre les tropes on estava Miquel Carreras, aquest va ser afusellat sota denúncia d’un policia”. “L’artista Ricard Marlet Saret va dir-nos: ‘El van fer anar a buscar aigua i un comissari sabadellenc li va donar el crit d’alto i el va matar al·legant que es volia passar a l’enemic’. “Rafael Tasis i Marca ho explica així: ‘Al cap de quinze dies d’estar a la trinxera, en un servei de descoberta per al qual s’havia ofert voluntàriament, Miquel Carreras morí, donant el pit a les bales enemigues… notícia punyent de la seva recent mort heroica, davant l’enemic, en una trinxera republicana del front de l’est’”.
Bust de Miquel Carreras i Costajussà
El pare de Miquel Carreras va escriure: “A Térmens l’onze o dotze d’agost el capità que es deia d’Estat Major, compatrici nostre, afiliat a la FAI, amb el pretext que li havien dit que es volia passar a l’enemic manà assassinar-lo. Després de mort li arrencaren les tres dents d’or que portava i li prengueren la ploma estilogràfica, també d’or, enterrant-lo allí mateix en tal mala sombra que les plantes dels peus li sortien a flor de terra”. Un tràgic final per a un erudit, un savi i una personalitat rellevant de Sabadell.
Com escriuria l’any 1989 Josep Torrella, “realment, per Sabadell, Miquel Carreras és un tresor massa valuós com perquè el puguem oblidar o deixar perdre sense que això sigui en detriment de la ciutat. Diríem que ell, amb la seva multiforme activitat intel·lectual –d’historiador, d’humanista, de pensador– i també amb l’exemplaritat del seu capteniment, contribuí d’una manera decisiva a fer-nos conèixer en profunditat el nostre Sabadell, que era, entranyablement, el seu.
Ens el feu conèixer més enllà de la materialitat urbana, és a dir, en el seu esperit i en la seva veritable fisonomia, i per això ens el feu estimar més i més”.
A més a més…
Filòsof, filòleg, jurista, polígraf i catalanista convençut, va exercir d’arxiver, d’historiador i de cronista de la ciutat. És l’autor d’obres de referència com Línies d’història ciutadana (1930), Elements d’Història de Sabadell (1932) i Conceptes i dites de Martí Rialp (1938), a més d’opuscles i centenars d’articles de premsa.
