[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Ressec. Suposem que un dia s’acabarà la sequera al nostre país i per això anem fent la viu-viu, però a Califòrnia –clima mediterrani– fa més de deu anys que estan en sequera i com a mínim des del 2001 estan per sota dels registres anteriorment habituals de pluja. Diu que és el més gran i pitjor període sec des de fa segles.
Corsecar. Aquest any ha estat fins ara a Catalunya, meteorològicament parlant, nefast: hivern sec, primavera seca –amb el miratge de juny–, i estiu sec. Pantans sota mínims, boscos i natura agonitzant, i temperatures disparades. Fa com a mínim dos anys que estem per sota dels registres (anteriorment?) habituals de pluja.
Eixut. Deveu haver notat que abans les notícies només feien referència als incendis i la sequera al nostre entorn. Des de fa uns anys que parlen també de Grècia o de Turquia. Però enguany hem saltat a tot l’hemisferi nord. Milers d’incendis al Canadà, que també té falta de pluja, temperatures infernals a la Xina i l’Índia i rius per sota del seu nivell al centre d’Europa, excepte quan se surten de mare.
Futuransietat (neologisme). El temps i la crisi climàtica han monopolitzat les converses als ascensors i a les terrasses dels bars durant la darrera onada de calor del mes d’agost. Que malament que estem, tot s’enfonsa, on anirem a parar, el món s’acaba.
Astorament. Però, com si la porta de casa nostra fos una mena de fractura espai-temps a una altra dimensió, quan la travessem tota aquesta angoixa desapareix i continuem comprant, gastant, consumint, fent-nos portar els capricis a casa i viatjant com si el món fos inesgotable, com si totes aquestes accions no tinguessin conseqüències directes sobre la crisi climàtica.
La merda. En acabat, sadollats, llancem muntanyes de residus sense separar, tot al contenidor gris. Com he sentit en una conversa a la qual no estava convidat, unes hores abans d’escriure aquest article: “Jo ja pago els meus impostos, podrien contractar aturats per separar la merda” (així tal qual, “la merda”). Consciència de classe, per damunt de tot.
La realitat. Fa unes setmanes vàrem fer una sessió de conscienciació a tot el personal de l’empresa on treballo per separar millor els residus que es generen a producció, a administració, al laboratori i al menjador. Que el paper d’alumini s’ha de llençar al groc els va semblar inversemblant. Que hem d’evitar usar paper d’alumini els va semblar d’un altre planeta.
Més realitat. A Sabadell, només es recicla el 35% (aprox.) dels residus que es generen, o sigui, només un de cada tres sabadellencs ho fa bé. I si féssim moltes campanyes de conscienciació, podríem arribar al 40%. Igualment insuficient. Ai, volia dir, que no ha assolit els objectius plantejats.
Encara més realitat. Vivim en una societat adolescent: exigim amb fermesa tots els nostres drets, però que ningú no ens recordi les nostres obligacions. Suposo que sempre ha estat així. Però és en moments de tensió, de crisi, quan aquesta incoherència es fa més evident. És per això que hem de fer coses diferents si volem resultats diferents.
Oportunitat. El 2027 acaba el contracte actual de recollida de residus. Que bo que seria que els plecs del nou contracte incloguessin la possibilitat d’un canvi de model. Que bo que seria un procés participatiu previ a la preparació dels plecs. Que bo que seria que una gran transparència embolcallés tot el procés fins a l’adjudicació final.
Tanco fil.
