[Josep Mercadé, Periodista]
No em malinterpreteu abans de començar el nou curs. Que la pau aconseguida a les vacances, qui n’hagi fet, perduri el temps més gran possible. Però no me’n puc estar de començar aquest primer contacte amb els lectors després d’un petit parèntesi fent referència al personatge que ha alimentat tots els informatius d’aquest mes d’agost. El cognom Rubiales ja ha quedat proscrit després que el petó més masclista del món s’hagi convertit amb la substància que ha fet bullir el migrat caldo de notícies dels informatius del passat mes d’agost.
Aferrar-se a un tema durant l’època estival i anar-li traient suc és una pràctica que va molt lligada als mitjans de comunicació. Tot i que a la frase, s’ha fet tota la vida així, li tinc una especial mania, en aquest cas s’escau a la perfecció. I és que aquest cas ha estat de manual, ja que la dimensió que ha anat adquirint amb el pas dels dies d’agost ha estat creixent. No podia ser d’una altra manera, és clar. S’anava alimentant sobre la marxa. Però cal posar fi a aquestes maneres d’actuar.
I és que quan la denúncia agafa aquestes dimensions, hauria de servir per evitar que es vagi repetint. El que massa dones pateixen en l’anonimat hauria de sortir a la llum per fer possible un canvi en aquesta mena d’actituds. Però cal tenir en compte que molts homes les consideren absolutament quotidianes i sense importància.
I aquí és on volia arribar. L’espectacular ressò mediàtic que ha tingut la notícia-denúncia ha de servir per a totes aquelles persones que no tenen la sort de ser futbolistes de la selecció espanyola. Elles han ocupat portades a mitjans de comunicació de tot el món.
Un altre aspecte preocupant és la hipocresia que practiquen molts homes i, fins i tot, algunes dones a l’hora de valorar què representa una situació com aquesta. Per a mi, de tot el festival mediàtic que ha acompanyat el malparit petó és que encara falta recórrer molt camí, no tan sols per a la igualtat entre dones i homes, sinó per modificar tantes actituds quotidianes que mantenen i alimenten tants i tants Rubiales.
Segurament, aquest personatge desapareixerà del món mediàtic, però potser no la seva actitud. El que és més greu és veure un discurs en què no es posa en qüestió aquest comportament. Així, de la mateixa manera que el protagonista de la denúncia se sent perseguit, potser a la llarga es capgirarà la història i les veritables víctimes aconseguiran que la societat no els doni l’esquena.
