L’OAR Gràcia femení va fregar l’ascens a la Divisió d’Honor Or en la lligueta disputada a Almeria fa uns mesos després d’una sensacional temporada. A les portes del nou curs que s’inicia aquest dissabte (19 h) al Boccaccio Arena contra el Joventut Mataró, hem volgut conèixer les sensacions del vestidor a través de la Janna Sobrepera, l’autèntic referent del conjunt gracienc per la seva capacitat de lideratge i també golejadora amb una mitjana esgarrifosa per partit.
Encara teniu fresc el record de l’estiu. Ets de donar-li voltes? Vam deixar el llistó molt alt. Potser va quedar un regust una mica agredolç per veure’ns tan a prop de l’ascens i no assolir-lo. Però també hem de valorar la part positiva: en un any vam aconseguir l’objectiu de disputar unes fases quan era un objectiu a llarg termini. Amb el cap fred, va ser un èxit.
Cal passar pàgina i pensar de nou en el mateix repte? Tornarem a partir amb el mateix objectiu. L’any passat hi havia moltes jugadores noves. Ara, en canvi, és un grup molt consolidat. Ens coneixem més, sabem a què juguem i la compenetració és molt alta.
Us podeu considerar favorites o el rival a batre? Evidentment, la plantilla és gairebé la mateixa i per la resta d’equips som un candidat a lluitar per l’ascens. Per a nosaltres també suposa un repte i no podrem abaixar els braços en cap moment. Els rivals s’han reforçat moltíssim i auguro una lliga molt més dura i competitiva.
Ser la màxima golejadora en cada partit suposa un plus de responsabilitat o pressió? Sincerament, el que menys em preocupa és ser la màxima golejadora… Jo sempre estic molt motivada per aportar el màxim, sigui fent gols o donant assistències, per obtenir la victòria del col·lectiu.
Amb 12 anys, jugant amb el Sant Quirze, vas ser escollida millor jugadora nacional. Esperaves arribar més lluny en l’handbol? Això va passar el 2012 en una fase final nacional… Des de petita el meu objectiu professional era arribar a la selecció absoluta i jugar a l’estranger, però amb el pas del temps vaig adonar-me que no era el que realment volia. Vaig centrar-me en altres alternatives prioritzant la feina i els estudis -va fer el Grau Superior de patronatge i moda i treballa en una empresa sabadellenca- i d’aquesta manera em sentia més feliç. Així també vaig arribar a l’OAR, on jugo i també faig d’entrenadora a la Base.
Fent un paral·lelisme amb la teva feina, com dissenyaries aquesta nova temporada? Doncs dissenyaria una temporada com l’anterior, però assolint el premi de l’ascens.
La sensació és que els dos fitxatges aporten més fons d’armari. Penso que la Silke i l’Eury ens ajudaran moltíssim i podran permetre més minuts de descans i fer rotacions. Encara que a mi sempre m’agrada estar sobre la pista…
Quina és la clau de l’èxit d’aquest grup? La seva solidesa i alegria. Hem format un vestidor molt feliç i també amb una gran capacitat competitiva. La prova és que ens vam especialitzar a fer remuntades que semblaven impossibles. Aquest any intentarem començar millor els partits, és un dels nostres petits reptes.
Aquest dissabte, inici de la lliga davant el Mataró. Espereu mantenir la connexió amb la graderia? Un dels desitjos és que torni a omplir-se el Boccacio Arena com l’any passat, no només en partits importants sinó en cada jornada aquí. Contra el Granollers, a la Supercopa, ja vam notar un gran ambient i tenir l’afició enganxada és fonamental.
Per cert, el teu pare Joan Antoni va ser porter i el teu germà Pol també es col·loca sota els pals del sènior B. Tu vas preferir foradar les porteries contràries… Ho vaig provar, però rebia massa pilotades a la cara i vaig preferir canviar de posició. Ha sortit bastant bé.
