El Joaquim Espinosa és el clar exemple que l’edat moltes vegades només és un número. La seva presència no passa desapercebuda a les instal·lacions de l’Urban Esports, rodejat de joves atlètics que exerciten els músculs. A punt de fer els 100 anys, és un habitual al gimnàs: “Mai és tard. Normalment, vinc tres cops a la setmana. Sobretot faig exercicis de mobilitat. M’ho va recomanar el metge i em va molt bé”, resumeix.
La relació amb els preparadors del centre, confirmen les dues parts amb convenciment, és molt bona: “per força”, riu. Desprenen una barreja d’admiració i tendresa que no transmet cap altre usuari. “Només faltaria que els portés problemes…”, ironitza. La Carme, la seva filla, va decidir apuntar-lo fa al voltant de cinc anys perquè pogués mantenir-se en bon estat. “Si no hagués vingut aquí, estaria assegut a una cadira a casa”, diu agraït. Des de llavors, no ha deixat d’anar-hi. “Quan arribem a diumenge, ja penso que l’endemà em toca sessió”, detalla sobre la seva motivació.
View this post on Instagram
Quin és el secret?
Ni tan sols les xacres pròpies de la vellesa l’han aturat. Fa unes setmanes, va tocar abaixar el ritme. “Quan passes per l’hospital sempre queda alguna cosa, però tot passa”, proclama optimista, provocant l’admiració dels tècnics amb els quals treballa. Fins als 90 anys, no havia entrat mai a un gimnàs ni instal·lació similar. Tampoc havia fet esport de jove. “Anava a Cal Tatxé. Només sortíem els dijous a fer activitat física. Anàvem a Can Feu, quan Can Feu era Can Feu!”, repassa rememorant anècdotes d’aventures entremaliades de fa més de vuit dècades.
Joaquim Espinosa, amb un dels entrenadors de l’Urban Esports | Aina Torres
Xerrant amb ell uns minuts, només assenyala un però. “Hi ha un defecte. Com que els esportistes d’aquí em veuen gran, tots em diuen que tinc 100 anys. Però jo els aviso: encara no, eh!?”, matisa rient arronsant el nas. De moment, no ha visualitzat l’efemèride. “No hi penso”, diu sobre això de ser centenari.
El Joaquim va néixer a Sabadell. “Porto tota la vida aquí”, reivindica, orgullós de la seva ciutat. Ell, narra, ha estat filador de professió. “Quan treballava, sempre feia coses que m’obligaven a mantenir-me bé físicament”, sintetitza qüestionat sobre el secret de la seva longevitat. El 2 de febrer, tocarà bufar espelmes. Promet fer-ho amb la mateixa energia que empra a la sala del gimnàs de la Creueta. Que es preparin els pastissers de la ciutat!
