El Parc Taulí realitza al voltant d’un miler de visites noves cada any de persones amb queixes cognitives. No totes es diagnostiquen de demència. Però un 60% de les que sí que ho són s’acaben diagnosticant com a casos d’Alzheimer. “És la més freqüent de les demències degeneratives”, adverteix la doctora Carme Prat, neuròloga i especialista en Alzheimer de l’hospital sabadellenc. Actualment, hi ha més de 5.000 pacients en seguiment.
Com es fa el diagnòstic de l’Alzheimer?
Generalment, el pacient amb símptomes consulta al seu metge, que el derivarà a l’especialista en cas de creure-ho convenient després de valorar el cas. Es duu a terme una exploració neurològica i neuropsicològica i proves complementàries pertinents. Es fan proves de cribratge, de sang i d’imatge. En alguns casos, també podem realitzar un estudi de biomarcadors, que són proves específiques de la malaltia.
Quins símptomes són els més habituals?
Els símptomes que afecten la memòria encenen normalment els llums d’alarma. Afecten persones de qualsevol edat, però, amb més probabilitat, entre els 60 i els 70 anys. Si la malaltia ha evolucionat, hi ha altres símptomes. Desorientació, problemes d’expressió i ús del llenguatge… hi ha diferents graus i formes de manifestació, però la més freqüent és la pèrdua de memòria, que és pel que ens consulten al voltant de dos terços dels pacients.
Com es fa el seguiment de la malaltia?
Quan hi ha el diagnòstic, es fa un abordatge integral. Som un equip multidisciplinar, format per diversos professionals: neuròleg, geriatre, psiquiatre, infermera, auxiliar, terapeuta ocupacional, treballadora social, neuropsicòleg i, sovint, la figura d’un rehabilitador. S’inicia un tractament farmacològic més adequat en cada cas i s’explica en què consisteix la malaltia, quines fases té. Les famílies es preocupen molt per saber en quina fase es troba i quin pronòstic té. Es faciliten pautes de maneig de la malaltia, es donen consells, perquè l’abordatge no és només farmacològic. Una qüestió important en l’inici és l’estimulació cognitiva. I se’ls deriva als respectius centres. A banda, es fa el tractament farmacològic. En el moment del diagnòstic es posa tot en marxa. Evidentment, coordinant-ho amb els respectius Centres d’Atenció Primària.
En què consisteix el tractament farmacològic?
Bàsicament, disposem de dos tipus de fàrmacs, que actuen a través de mecanismes diferents. Normalment, són en forma oral o tòpica, a la pell. Els fàrmacs fa 20 anys que van sortir i, per ara, no n’han aparegut més. Només s’han modificat alguns formats, però no han aparegut noves molècules. Uns fàrmacs actuen sobre els receptors i, els altres, proporcionant una substància que és la implicada en la malaltia. Podem dir que els fàrmacs modulen la malaltia.
Podem dir que alenteixen el progrés?
Es podria dir. Alenteixen la progressió de la malaltia, però prefereixo dir que la modulen.
Un dels factors de la malaltia és que no se sap l’evolució que pot tenir. Hi ha relació entre l’edat i el progrés que experimenta el pacient?
Normalment, en el pacient jove, la malaltia avança més de pressa. Tot i que no sempre és així.
És una malaltia associada a la incertesa. Com es treballa el suport a la família?
A través de tots els professionals d’aquest abordatge integral que parlàvem, però també des de l’Atenció Primària, que té un paper clau en aquesta malaltia. És el camp base del pacient i les famílies, i els connecta amb possibles centres de dia o centres residencials. El pes recau molt en l’atenció primària perquè és un pacient que, habitualment, és geriàtric. Són persones que pateixen sovint altres malalties i des de l’atenció primària se segueixen totes les patologies, entre elles la demència.
Com s’estableix aquesta atenció?
Al principi, es fa un seguiment més freqüent, potser semestral. Però no és un pacient que visitem amb freqüència. És un pacient que, en el moment que està diagnosticat i tractat, sobretot es posa en mans de l’atenció primària. Són tractaments indefinits, que es poden mantenir al llarg de diversos anys.
En quin punt està la investigació? Quina perspectiva té la malaltia?
Està força avançada. Als Estats Units s’ha aprovat algun fàrmac biològic dirigit a modificar el curs de la malaltia. Però no sabem si s’aprovarà a Europa. El que podem dir és que la investigació avança amb bones perspectives i s’està més a prop de trobar un fàrmac que freni la progressió de la malaltia. Potser dir frenar-la és més precís que dir curar-la. Són fàrmacs que s’han d’administrar periòdicament. Això vol dir que el fàrmac té un temps d’acció concret. No suposa tenir una pastilla que curi per sempre. Serà complicat arribar a un tractament curatiu, perquè intervenen molts factors. Però podem ser optimistes i cada dia estem més a prop.
