[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Ahir vaig constatar, amb certa tranquil·litat, que ChatGPT no pot (encara) escriure articles d’opinió amb una mica de gràcia. Després de respirar tranquil perquè la intel·ligència artificial de moment no pot jubilar-me, em vaig sorprendre de com ens agrada posar-nos sempre en el paper de la víctima, pensar que el món avança en contra nostra i entendre sempre com a adversari allò que pot ser, la majoria dels cops, una eina la mar d’útil i que rema a favor nostre.
Ja et presenta bones idees, ja, i ja les articula bé, però li falta un punt ja no d’irreverència, que també, sinó de veu, de subjectivitat literària. Estic convençut que no tardarà a arribar, i aleshores serà una eina més potent encara, però crec que és millor entendre-ho així que com un substitut. Fins i tot, si fos tan humà com es pot ser, crec que no em convenceria, pel tema de la personalitat, l’originalitat i la reproductibilitat inherents a l’exercici artístic (fa dies que dono voltes a això en relació amb l’art contemporani i a autors com Koons, després de Warhol).
Una intel·ligència artificial mai no compararia aquest tema amb els consoladors, suposo. Jo sí: com pot ser que els homes –“persones penetrants”, hauria de dir? (de nou, l’ús de la ironia en pro de la correcció política, alhora que les seqüències de frases llargues i interrompudes constantment per nous incisos, encara despista les intel·ligències artificials)– seguim sent benvinguts com a companys sexuals quan els consoladors no només solen ser més grossos, sinó també més durs, més barats de tenir a l’habitació i cada cop més efectius? Perquè encara som massa humans, perquè aquesta artificialitat constitutiva tant dels dildos com de la intel·ligència encara ens repel·leix prou per preferir algú probablement molt menys efectiu però a qui podem posar cara, que ens mira als ulls quan dialoga (o quan ens succiona el clítoris) i ens torna el contacte físic, de manera més o menys intensa, en cada cas.
Ara bé, com a eina? Per favor! Com a ajuda, com a crossa, benvingudíssim. Qui és prou arrogant per negar el cop de mà d’algú que clarament està més ben preparat?
