[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Després de la investidura previsiblement fallida com a president del Govern d’Alberto Núñez Feijóo, s’obren dues possibilitats: o bé es nomina un nou candidat que pugui aconseguir la investidura o bé, transcorregut el termini constitucional de dos mesos, es convoquen noves eleccions generals, que se celebrarien el pròxim 14 de gener.
La primera de les possibilitats apuntades està en mans del conjunt de forces polítiques que li neguen la investidura a Alberto Núñez. Depèn del vot positiu de totes elles a la candidatura que es pugui presentar després d’una nova ronda de consultes per part del cap de l’Estat. Tot sembla indicar que intentarà una nova investidura l’actual president en funcions, Pedro Sánchez, i que necessitaria per aconseguir-ho el vot favorable del seu grup polític, el socialista, la coalició de Sumar, i de tots els partits nacionalistes perifèrics (ERC, Junts, EH Bildu, PNB i BNG). Aquesta seria la sortida en positiu, però que pot acabar sent un atzucac si es continuen mantenint posicions maximalistes per part d’alguns d’aquests partits.
El protagonisme inesperat dels partits catalans que es defineixen com a “independentistes” ha posat el focus polític durant les darreres setmanes en les demandes, en una mena de subhasta de condicions, dels dos partits que competeixen a Catalunya per l’hegemonia política dins el camp nacionalista, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. La possible investidura de Pedro Sánchez i la continuïtat d’un Govern progressista està en gran part en mans d’aquests dos partits. Un, ERC, que ja va contribuir, amb més o menys assiduïtat, a l’estabilitat parlamentària del Govern la legislatura anterior. En canvi, Junts, que es va situar pràcticament sempre a l’oposició al Govern de Sánchez, ara es troba en una posició determinant en el nou procés d’investidura i amb Puigdemont com a protagonista inaudit.
Caldrà molta mà esquerra, molta prudència, molta intel·ligència, i molta paciència per aconseguir un acord entre l’esquerra que conforma l’actual Govern i el conjunt dels partits nacionalistes perifèrics. Una mà esquerra i una prudència que les presses d’alguns per protagonitzar la negociació poden fer-la encallar. Una intel·ligència que cal demanar a banda i banda de la taula negociadora. I una paciència infinita, fins i tot amb les veus bastant arcaiques que s’han aixecat dins el mateix partit socialista, i que només fan el joc polític, en la forma i en el fons, a la dreta espanyola.
No sembla fàcil relligar les posicions que mostren el conjunt de forces polítiques que han de fer possible no només la investidura d’un nou govern presidit per Pedro Sánchez, sinó també, i sobretot, el manteniment i continuïtat parlamentària d’aquest govern. No tot s’acaba amb una possible investidura. Després s’hauran d’aprovar lleis, pressupostos i iniciatives en un Congrés dels Diputats encara més complicat políticament que la legislatura precedent. I amb un Senat a la contra, amb àmplia majoria de dreta.
Però si finalment no és possible investir un nou Govern, estem abocats a una repetició electoral, que ningú preveu que pugui canviar gaire el panorama polític. Però sí que es pot aventurar a qui beneficia i a qui pot perjudicar una nova contesa electoral. Tenint en compte els precedents i algunes dades demoscòpiques que es comencen a divulgar, sembla clar que l’únic beneficiat pot ser el Partit Popular, bàsicament pel desdibuixament de Vox. L’esquerra que va resistir l’embat el 23-J i els partits nacionalistes, especialment els independentistes catalans de Junts i ERC, poden aparèixer com els principals culpables del fracàs polític, i patir-ne electoralment les conseqüències.
Queda clar que o bé es troba el desllorigador per tal de fer possible un nou Govern progressista, o bé anem de cap a unes noves eleccions amb el risc clar d’una consolidació a l’alça d’una dreta extrema que no dubta mai a utilitzar totes les armes polítiques, econòmiques i mediàtiques per tal de recuperar un poder que creu patrimoni seu.
