A Sabadell hi havia hagut vint-i-cinc foneries. No en queda cap. La darrera que va tancar les portes va ser la foneria Suñer, SA El desembre del 2022, el Diari de Sabadell informava que l’empresa propietària de la metal·lúrgica Suñer SA havia presentat concurs de creditors al jutjat del mercantil número 4 de Barcelona.
A inicis dels anys seixanta, entre foneries de ferro, d’acer i de materials no ferris, a Sabadell hi havia vint-i-cinc establiments. Tots tenien molta feina i van treballar al ritme que marcava la conjuntura, mentre el ram del metall gaudia de bona salut i donava feina a molts treballadors.
D’aquelles foneries, una de les més emblemàtiques era la que havia fundat el senyor Julià García Casanova. Una empresa que estava destinada a la fosa de ferro per a la construcció i reparació de maquinària tèxtil, de maquinària per a molineria, per al treball de la fusta i, en general, per a la indústria metal·lúrgica. Un establiment molt acreditat pel seu alt nivell tècnic i la qualitat dels productes manufacturats.
Els joves Julià i Josep García Jané / Família García Jané
Julià García Casanova va néixer, el 22 de maig del 1900, a Alcalà de Xivert, província de Castelló, fill de Julià García i de Marina Casanova, família de condició humil. A la primerenca edat d’11 anys es va traslladar a Barcelona, emprant-se com a aprenent a la fosa de ferro Vicente Martínez, situada al carrer de Còrsega. De mica en mica, va anar progressant en el seu ofici, i va adquirir vastos coneixements tècnics i una notable experiència professional.
Casat amb la senyora Mariana Aznar García, van ser pares de dos fills: el Julià i l’Angelita. El fill gran, nascut el 1925, amb els anys compartiria amb el seu pare la gerència de l’empresa.
Durant la guerra, la foneria va participar, amb altres empreses, en la fabricació d’obusos per al Ministeri de Defensa Nacional
El 1936, i gràcies als seus incessants esforços, Julià García Casanova es va poder independitzar i va adquirir, a Sabadell, la foneria del senyor Andreu Jam, situada a la carretera de Barcelona, número 266. Era una empresa que ocupava dotze treballadors i les instal·lacions constaven d’una nau de 13×22 m2.
Entre finals del 1937 i inicis del 1939, la foneria de Julià García va participar, juntament amb altres empreses sabadellenques, en la fabricació de components per a obusos per al Ministeri de Defensa Nacional. Altres foneries que hi havia a Sabadell aleshores eren la de Josep Colomer i la de Josep Magriñà.
Fotografia del senyor Julià García Casanova / Família García Jané
L’any 1951, per ampliació del negoci, va traslladar la seva indústria al carrer de Ferrer de Blanes, números del 36 al 58, també de Sabadell, on disposava d’un magnífic edifici que comprenia una nau de 12×44 m2, per a grues i maquinària pesant; una nau de 11×44, on hi havia instal·lada la fosa de peces petites; una altra de 7×40 per al desbravat; un magatzem de models; un pati per dipositar i destrossar la ferralla, i magnífiques oficines al primer pis. Es distingia aquesta factoria per la seva modèlica i perfeccionada instal·lació, estava dotada de tots els avenços, tals com grues i sistemes de transport mecànic per al maneig de peces pesades, ventiladors per a l’absorció de pols, condicionament tèrmic, etc.
Molt aficionat a la vida campestre, era un bon esportista, i practicava especialment l’excursionisme. A la seva joventut, havia practicat futbol en un club d’aficionats adherit a la Federació Catòlica Catalana.
Va fer viatges de negocis i estudis per l’estranger, i va visitar especialment França.
Imatges de feina a la foneria / Família García Jané
Va ser una persona molt apreciada i estimada a Sabadell, on va gaudir d’unànimes simpaties pel seu exquisit tracte, cavallerositat i laboriositat. Va morir a Sabadell a l’edat de 83 anys.
El seu fill, Julià García Aznar, va seguir el negoci i va portar les regnes de l’empresa. Sabadellenc de pro, va participar diligentment en la vida activa de la ciutat. Va ser president del Centre Metal·lúrgic entre els anys 1970 i 1974 i també va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell, durant el mateix període. Casat amb Rosa Jané Escolà, van ser pares de tres fills, dos nois i una noia, el Julià, el Josep i la Rosa, i com era costum aleshores, els xicots van ser iniciats a l’ofici familiar.
Imatges de feina a la foneria / Família García Jané
A La indústria metal·lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell, publicat pel Centre Metal·lúrgic, Jordi Calvet Puig explica que en general les foneries van tenir molta feina fins a mitjan anys setanta. A partir de llavors, diversos reptes van posar en qüestió la seva continuïtat. El metall que sortia de les foneries l’havien de treballar després els calderers i els constructors de maquinària. Però respecte de les caldereries, s’ha de matisar que no només treballaven les planxes de ferro o altres metalls, a fi de construir-ne calderes, sinó que també realitzaven qualsevol mena de construcció metàl·lica, algunes d’elles molt elaborades. Era un sector força heterogeni i que, a més, treballava per a molts altres sectors, fos el tèxtil, la fusteria o la mateixa indústria metal·lúrgica.
A partir de mitjan anys setanta, les foneries van tenir reptes molt importants, com per exemple la caiguda de la demanda dels constructors de maquinària tèxtil, els increments salarials i, sobretot, la implantació de l’oxitall. També es va transformar totalment la forma de treballar, si fins llavors s’emmotllava el model, després es va treballar amb plaques (procediment Shell Moulding), fins al punt que es perdia l’ofici d’emmotllador.
De tots els canvis, potser el més significatiu fou l’aparició de l’oxitall, que va disminuir la tradicional feina de les foneries per encàrrec i que permetia disposar de material a l’instant per part de les empreses. L’oxitall és l’operació de tallar un material mitjançant la flama d’un bufador oxhídric o oxiacetilènic.
Imatges de feina a la foneria / Família García Jané
La tècnica d’oxitall permetia tallar materials molt gruixuts. Aquest sistema oferia una bona qualitat al tall i sense residus, independentment de l’espessor. A més, el cost dels diferents tipus de components i material de base era reduït i la producció era ràpida. No obstant això, la superfície de tall està intrínsecament rovellada. Per tant, calia fer un mecanitzat, per exemple, per a una futura operació com el muntatge per a soldadura.
La majoria de les peces per a la indústria metal·lúrgica que s’havien construït de ferro fos sortien més econòmiques construïdes a base de xapa tallada amb oxitall i soldada.
Més tard, apareixerien sistemes de tall com ara el plasma i el làser.
L’esport ha estat un referent per a la nissaga García, futbol, vela i handbol han estat els practicats
Tanmateix, també hi va haver altres factors que van perjudicar les foneries, com ara les creixents exigències d’alguns municipis respecte del medi ambient, que van fer difícil la comptabilització de la convivència entre habitatges i indústria, així com les repercussions que sobre el sector van tenir algunes de les lleis aprovades, especialment l’Estatut dels Treballadors, pel que feia als treballs perillosos o insalubres. Totes aquestes circumstàncies van fer disminuir el nombre de foneries, disminució que va continuar fins i tot passats els pitjors moments de la crisi d’inicis dels vuitanta. Amb la crisi, també els productes de caldereria eren menys sol·licitats, i les comandes es feien en grans sèries, que només la darrera tecnologia, que necessitava una gran capacitat d’inversió, permetia satisfer.
L’esport va representar tot un referent a la família García, si l’avi havia jugat a futbol, el seu fill practicava la navegació amb un patí de vela, i els nets es van decidir en Julià pel futbol i en Josep per l’handbol.
Representació de la foneria situada al carrer de Ferrer de Blanes, cantonada Sardà / Família García Jané
Un dia determinat, en Julià va canviar la feina a la foneria per la seva passió: el futbol, i s’hi va dedicar de ple. Va obtenir el carnet d’entrenador i va esdevenir, amb el temps, un entrenador de referència a la ciutat. A més d’entrenar el CE Sabadell, va entrenar equips com l’Europa, el Manresa, el Manlleu, el Palamós, el Sants, el Rubí i la Gramenet. Amb la UDA Gramenet no va estar de sort i no van pujar a Segona, però, en canvi, van eliminar el Barça a la Copa del Rei, la temporada 2004/2005. La primera que hi jugava Messi. També va fitxar Oleguer Presas, que estava al Sant Gabriel.
En Josep, per la seva part, es va dedicar a l’handbol. Va jugar amb el Sabadell, amb el Ripollet a Primera Nacional i amb el Sant Quirze.
A més a més…
Veient els avantatges de l’oxitall, un sistema excel·lent per tallar planxes i xapes, amb usos a la construcció d’estructures metàl·liques, el senyor Julià García va crear l’empresa Indox, que fou la pionera de l’oxitall a Sabadell. Estava situada en una nau del mateix carrer al davant de la foneria.
