[Josep Mercadé, periodista]
La forta pujada de la taxa de residus a Sabadell i a gairebé tot arreu era una de les més temudes per al 2024. Superat l’examen de les eleccions municipals, resta el camí planer a tots els ajuntaments per fer els retocs a la fiscalitat sense temor que això pugui tenir conseqüències, ja que l’horitzó de les urnes encara queda molt lluny.
La taxa de residus és un d’aquells tributs que planteja situacions contradictòries en què la major part dels municipis no aconsegueixen trobar la fórmula més adequada per resoldre-ho. Pretén cobrir el cost d’un servei que cada cop és més elevat i condicionat pels baixos nivells de reciclatge de la població. Davant d’això, la millor solució és clatellada econòmica per tal de conscienciar la ciutadania tocant-li la butxaca.
La pregunta és si aquesta és la millor fórmula per aconseguir que la població en general millori el seu comportament en matèria de reciclatge de residus. Per la meva part, en tinc molts dubtes, i els anys seguint les polítiques en matèria de residus dels diferents ajuntaments em donen la raó. El que passa, també, és que el problema ja ve de la base. Resulta que cada cop és més difícil consumir sense generar quantitats enormes de residus perquè tenim embolcalls gairebé per a tot amb un espectacular malbaratament de recursos.
Fins i tot, per acabar-ho d’adobar, passada la pandèmia, una de les coses que ens ha quedat han estat més embolcalls per oferir millors garanties sanitàries. La contradicció està servida, ja que, d’una banda, posem mesures per afavorir una millor conservació dels aliments i, de l’altra, fem que cada cop es generin més envasos.
Països com Alemanya van fer l’opció que fossin els fabricants els que recullin i portin a reciclar aquests embolcalls. El consumidor paga el seu cost en el moment d’adquirir el producte, però després té la possibilitat de retornar-lo i recuperar el que havia pagat. Això no ho fan amb tot. Només amb determinats envasos de plàstic i vidre. Però, de tota manera, s’evita llençar-los on no toca fent més difícil el reciclatge.
El fet que a casa nostra l’increment de la taxa s’apliqui a tothom encara genera més contradiccions. Es diu que no hi ha mecanismes per determinar entre qui recicla i qui no. És ben cert, i també ho és que des del moment en què es va optar per aquest sistema de contenidors anònims al carrer s’han afavorit les conductes incíviques. Vet aquí, com més facilitats, més indisciplina.
