El cementiri nou, el de Sant Nicolau, es va inaugurar amb pompa i solemnitat la tarda del diumenge 26 de juny del 1864, però el novembre del 1863, ara fa 160 anys, les obres ja estaven finalitzades. I no va ser fins al 1877 quan es van acabar de dur les despulles del vell cementiri del Taulí al cementiri nou.
Antigament, i des de molt de temps enrere, el cementiri de Sabadell estava contigu a l’església parroquial de Sant Feliu, a la part del carrer de la Rosa. També n’hi havia un altre de més reduït a la part del carrer de l’Església i, a més, s’enterraven cadàvers dins l’església mateixa.
A mesura que va anar creixent la població i que les idees civilitzadores van reemplaçar les preocupacions i pràctiques convenients d’aleshores, es va pensar en la necessitat de treure del centre de la vila l’amuntegament de cadàvers en un lloc reduït i envoltat d’habitants, i de traslladar el cementiri a un punt més ventilat i capaç. Acordat definitivament el trasllat, i adquirit el terreny necessari, al nord de la població, al parany denominat el Taulí, es va dur a terme l’any 1809.
Imatge històrica del cementiri | AHS
Com diu Miquel Carreras, “entre unes coses i altres (la pesta del 1808 i l’anomenada guerra de la independència) es va produir una gran mortalitat, de manera que el cementiri de l’església es va estrènyer i va caldre buscar un espai nou per als cadàvers”, i afegeix més endavant: “Es va dedicar a cementiri nou un camp que posseïa la Comunitat al Taulí i que aproximadament queia a la creu dels actuals carrers Vilarrubies i Bufi. L’acord es va prendre el 4 de juny del 1809 i l’endemà mateix es va fer la cerimònia de beneir la nova fossa”.
Explica Joan Alsina i Giralt que el paraire sabadellenc Pere Llobet i Font, que va ser batlle de la vila els anys 1805 i 1806, va deixar escrites unes notes de caràcter familiar i històric, i bona part d’elles van ser recollides per Joan Montllor i Pujal, que les va publicar a Nostra Comarca, Butlletí dels Centres Excursionistes sabadellencs, d’abril del 1922. Entre aquestes notes es pot llegir: “Ara han comparegut unes malalties que es mor molta gent d’edat de 25 anys a 60”, i que s’havia fet necessari beneir un cementiri nou, la qual cosa es va dur a terme el dia 6 de juny del 1809 amb una solemne processó amb la participació de totes les confraries i el “Sant Cristo Gros”.
En una guia de Sabadell de l’any 1867 consta que, segurament, no van influir en l’elecció del lloc la previsió i l’encert convenients, ja que si bé no es podia endevinar un augment tan extraordinari i tan ràpid com la població va tenir, s’havia d’haver escollit un punt més distant. Així va ser que al cap de cinquanta anys es va palpar una altra vegada que el fúnebre recinte ja no era suficient i arribant ja a les cases a formar carrer amb les parets del cementiri, la salubritat pública exigia amb urgència la seva translació a un lloc més distant.
Imatge històrica del cementiri | AHS
Molt dividides estaven les opinions sobre l’elecció del lloc adient, i aquesta qüestió va ser molt debatuda entre l’autoritat local i els veïns, fins que es va instruir l’expedient oportú i indicat com a punt més a propòsit l’anomenada plana de Sant Nicolau, situada a l’est de la població i a l’altra part del riu Ripoll. Va ser assenyalat per a la construcció del nou cementiri per l’autoritat superior de la província, previ dictamen de la Junta provincial de Sanitat, ateses les avantatjoses circumstàncies que reunia per ser un lloc elevat i ventilat, de vastes proporcions, molt distant de la població i separat sempre pel profund i ample llit que forma el riu i per trobar-se interceptades les emanacions “deletèries” del cementiri pel corrent d’aire que estableix el riu. A aquests avantatges s’hi afegia la comoditat del camí, ja que era la carretera que es dirigeix cap a Caldes de Montbui per Sentmenat, utilitzant el magnífic pont que s’havia de bastir sobre el riu Ripoll.
Ordenada pel senyor governador de la província amb ofici de 27 de novembre del 1860 la construcció del nou cementiri, i confiada a l’arquitecte de la província la formació dels plànols i pressupostos, es va nomenar per l’Ajuntament una comissió per dur a terme el projecte. Per concórrer a les primeres despeses de la compra del terreny i construcció de les parets de prop, es va acordar pel municipi i el mateix nombre de contribuents més grans en sessió de 13 de desembre del 1862 la realització d’un emprèstit, els interessos del qual al 6% es consignarien al pressupost municipal. Aprovat l’acord per l’autoritat superior el 30 del mes esmentat, es va efectuar el préstec per la majoria d’individus de la mateixa comissió en quantitat de 6.000 escuts, es va procedir a l’adquisició del terreny amb escriptura aprovada pel Govern Civil el 8 de maig del 1863 i es van començar les obres el 18 del mateix mes amb subjecció als plànols que estava traçant l’arquitecte de la província. L’obra es va concloure el 17 d’octubre del 1863. L’import va pujar a la suma de 3.123,70 escuts, que unida a la de 3.276,30, valor del terreny i despeses de l’escriptura, formaven un total de 6.400 escuts, deduïts d’aquesta quantitat 300 escuts pel Govern Civil s’havien assenyalat com a honoraris per la direcció de l’obra al senyor José Antonio Obradors i que generosament va renunciar aquest a favor de les mateixes obres. A 8 de juny del 1864 van obtenir les esmentades despeses la superior aprovació, i en la seva conseqüència es van consignar en el pressupost municipal els interessos corresponents als 400 escuts que sobre els 6.000 van ser necessaris i que van aproximar els mateixos prestadors.
Imatge històrica del cementiri | AHS
Acabat l’encàrrec de la comissió, i aprovat pel Govern Civil el 4 de juny del mateix any el reglament per al bon règim i administració del cementiri, la majoria dels que la componien van ser nomenats per l’Ajuntament vocals de la Junta administrativa, la qual es componia del senyor alcalde, president; del senyor capellà rector, vicepresident; dos regidors; un obrer de la parròquia, i quatre veïns de la vila. L’objecte a què aquesta Junta va dedicar la seva atenció amb preferència va ser el trasllat del cementiri, i per resultat de les seves gestions, posades d’acord les autoritats superiors i eclesiàstica, van autoritzar la benedicció i inauguració del nou recinte fúnebre, l’acte del qual es va verificar amb tota pompa i solemnitat la tarda del 26 de juny del 1864 assistint en magnífica processó totes les corporacions, confraries i moltes persones de tota mena, i passant de seguida a practicar la cerimònia de tancar a l’antic cementiri.
Es van dirigir, per descomptat, els desvetllaments de la Junta a la construcció d’un edifici per a l’enterramorts i els nínxols per cedir en arrendament, prenent a l’efecte amb autorització del municipi un préstec de 3.000 escuts, reintegrable amb el producte de l’alienació de preus de lloc i nínxols, quan es pugui fer.
Cementiri per Tots Sants, en una imatge d’arxiu / V. R
Es van construir la casa per a l’enterramorts i 108 nínxols d’acord amb els plànols pendents de l’aprovació superior i que eren magnífics i haurien produït una obra molt notable i digna. Però es va rebre per conducte del Govern Civil un reial ordre de data 10 d’abril del 1865 pel qual es declarava abolit el sistema de nínxols, reemplaçant-lo pel d’enterrament a terra, i disposant en conseqüència la reforma dels plànols.
Havent estat desestimades les dues exposicions elevades per l’Ajuntament a la superioritat en sol·licitud de l’aprovació dels plànols i conservació de nínxols, la Junta va haver de cenyir-se al nou sistema, i a aquest objecte va subdividir el vastíssim local del cementiri en superfícies regulars de diferents preus per tal de fer-los assequibles a tota mena de fortunes, permetent-hi la construcció de monuments aïllats, prèvia aprovació per la Junta del disseny signat per persona legalment autoritzada. Foren diversos els particulars que tenien adquirits terrenys en aquell fúnebre recinte i es construïren alguns panteons de marbre.
Els terrenys alienables estaven dividits en superfícies d’1 metre d’amplada per 2 de llargada; de 4 metres d’amplada per 4 de llargada i de 4 d’amplada per 5 de llargada. Els primers estaven destinats per a sepultures i fosses particulars, que se cedien, ja en arrendament que no podia baixar de cinc anys, ja a perpetuïtat. Els segons i tercers estaven destinats per a panteons i mausoleus i se cedien només a perpetuïtat.
Uns anys més tard, es va aprovar definitivament el sistema de nínxols.
A més a més…
Amb el sistema de nínxols abolit, els preus dels terrenys per les diferents fosses era de 3 escuts (30 rals) els més econòmics i de 200 escuts (2.000 rals) els més preuats. La tarifa pels drets d’inhumació era de 10 rals per cadàver adult, de 6 per cadàver de pàrvul fins als 12 anys i gratuït pels pobres de solemnitat.
