El futbol és considerat com un dels fenòmens socials més importants. És l’esport que compta amb més seguidors i practicants al món. Més enllà de ser una activitat esportiva i figurar com un factor d’entreteniment potencial, el futbol és un element econòmic exponencial i ha comptat amb una notable rellevància política des dels seus inicis fins als nostres dies. Així mateix, el futbol també constitueix un agent festiu de primer ordre. Una festa per a aquells que el practiquen i per als que el gaudeixen com a espectadors i seguidors. Una festa que es representa als estadis i una celebració quan es marca un gol, i aconsegueix el seu clímax quan s’obté la victòria. Una festa que no només és present al mateix terreny de joc, sinó a l’ambient de goig i espectacle que es genera al seu voltant.
No és gens estrany, doncs, que el futbol hagi sigut i sigui present en tota mena de celebracions: esportives, socials, benèfiques o de qualsevol altra mena. A part dels campionats propis d’aquest esport, des de la màxima categoria, que es poden seguir pels diferents mitjans amb audiències multimilionàries, fins a la més modesta, amb poc públic a la graderia, hi ha partits de futbol de tota mena de condició. Dins d’aquesta darrera classificació, a casa nostra són propis els partits de Festa Major, de festa patronal, d’homenatge o de costellada i eren mítics aquells partidassos que es jugaven per la celebració de la festa de Sant Eloi.
Nascut el segle VI a Occitània, Eloi fou un aprenent de ferrer, serraller i orfebre d’ofici que va acabar sent bisbe i sant. En honor seu es va instaurar el dia 1 de desembre per celebrar la festivitat de Sant Eloi, patró dels que treballen el ferro, és a dir, els manyans.
Manyà ve de manya. Els diccionaris diuen que el manyà és el que fa, munta o adoba panys de portes. Segurament que els primers mecanismes que van existir van ser els panys de les portes. Els traçuts mecànics que tenien prou destresa o manya per fer aquells mecanismes eren els manyans que, juntament amb els clavetaires, ganiveters o serrallers, van quedar, tots plegats, agrupats en el mateix gremi i sota la protecció de Sant Eloi. Hi ha constància que l’any 1595 el gremi de ferrers invocava l’empara de Sant Eloi.
Amb el pas dels anys, aquells traçuts operaris es van atrevir a construir petita maquinària agrícola i maquinària tèxtil. En arribar la revolució industrial, entre cometes perquè aquí es va veure de passada, aquells simples operaris es van convertir en grans professionals i empresaris que van dignificar l’ofici mantenint el nom de manyans.
Altres celebracions per Sant Eloi eren el concurs de fotografia i el concurs d’art en metall organitzats pel Centre Metal·lúrgic
Sabadell és terra de manyans, però també és terra de futbolers, és a dir, aficionats al futbol, sigui practicant-lo o simplement seguint-lo. Està catalogat per la web La Historia del Futbol en Sabadell que des del 1903, any de fundació del Centre d’Esports Sabadell, fins ara, a la nostra ciutat s’han comptabilitzat més de 170 equips de futbol. Molts dels quals van tenir una existència més aviat efímera. Possiblement els noms més coneguts o recordats pels aficionats siguin: CE Sabadell, Atlètic Sabadell, Mercantil, Europa, España, Hostafranenc, Gimnàstic, Estruch, Salud, Delicias, Creualtenc, Creu Alta, Arrahona, Can Oriach, Campoamor, Peña Tronchoni, Artilene, San Roque, Torrente, Marina, Torre-romeu, Creu, Comercio, La Planada, San Julián, Lepanto, Tibidabo, Pueblo Nuevo, Llano, Granadinos, Unión de la Salud, Royal, Merengues, Sant Oleguer, Espronceda, Rómulo, Can Deu, Can Rull, Cifuentes, Comerç Creu, AVAM o Roureda.
El nivell de la pràctica del futbol a Sabadell sempre ha estat alt. Si el centre de la ciutat comptava amb equips potents, els diferents barris, de nord a sud, i des de l’oest a l’est, que vol dir, des de Can Deu, Ca n’Oriac i la Planada del Pintor fins a la Creu de Barberà i Campoamor i des de Can Rull i els Merinals fins a Torre-romeu i el Poblenou, no s’han quedat enrere. Els equips corresponents d’aquests barris han jugat molt bé a futbol.
A la nostra ciutat amb aquests antecedents d’afany de commemoració i d’aficionats futbolers no és d’estranyar que per Sant Eloi els manyans celebressin la festa del seu patró jugant un partit de futbol. De ben antic ja era així. Ara fa més de vuitanta anys el programa de la festa ja l’incloïa:
A dos quarts de nou del matí missa a llaor del sant.
A les deu, un disputat partit de futbol.
A la una del migdia, dinar de germanor.
A les quatre de la tarda, concert.
A les sis de la tarda, audició de sardanes.
A les deu de la nit, gran ball.
Després de la guerra, a inicis de la dictadura franquista, la festa dels manyans quedava segrestada pels principis del nacionalsindicalisme i es parlava de les diferents celebracions no religioses com: “Diversidad de actos profanos como complemento y viva demostración de la camaradería que debe existir entre empresarios y productores unidos bajo el signo del nacional-sindicalismo”.
A partir de mitjan anys quaranta, el ram del metall de Sabadell va tenir un gran creixement. Es van crear una gran quantitat d’empreses del sector, hi havia feina per a tothom. En aquelles condicions, l’esperit de celebració del dia de Sant Eloi no va minvar, però sí que es va anar transformant. Amb els anys va disminuir el caràcter religiós i va cedir la influència nacionalsindicalista, però es van mantenir els esperits esportiu i gastronòmic. De manera que se celebrava a l’interior de cada empresa, on, en funció de l’economia, hi havia el corresponent àpat i altres celebracions després de l’acostumat partit de futbol entre treballadors de diferents empreses.
Uns partits de traca i mocador. Amb tants equips de caràcter amateur a la ciutat, no era gaire difícil trobar l’equipament de camiseta i pantaló per a dos equips complets. Pel que fa a les botes, cada futbolista s’espavilava. N’hi havia que jugaven amb botes, diguem-ne reglamentàries, però el que no en tenia, ho feia amb vambes i, si no, amb sabates de carrer, era igual, la qüestió era jugar. Uns partits en què la rivalitat es mostrava de forma ben evident a cada jugada. L’esperit guanyador aflorava per moments en cadascun dels jugadors. Es competia amb orgull i raça. Cada pilota es lluitava fins a l’exageració. El voltant del camp era un batibull de crits, tant de queixa com de celebració. El pobre xicot que li havia tocat fer d’àrbitre tenia un paper molt cru i difícil. Era objecte de tota mena de crits i insults. El futbol té aquestes coses. No hi havia liniers, que aleshores se’n deien linesmes.
Tots els participants a la festa, tant els que jugaven com els que no, s’ho passaven d’allò més bé esperant el final del partit perquè després venia la part més bona: el tiberi. Un bon dinar, que pagaven els empresaris, en el qual no mancava res i ben regat amb vi i cava. Aleshores, la bona economia de les empreses del metall ho feia possible.
La sobretaula, divertida i jocosa, s’allargava amb els graciosos habituals explicant acudits i els altres que recitaven o cantaven. També era l’hora de les copetes i dels brindis. D’entre tots els presents sempre n’hi havia un que estava més expectant pel que li tocaria viure al final de la jornada.
Als tallers del metall, no pas tots, naturalment, però sí que a una bona colla, hi havia el costum d’espavilar sexualment els aprenents quan complien divuit anys. Amb motiu del dinar de Sant Eloi, els companys agafaven el recentment arribat a la majoria d’edat, l’acompanyaven a un prostíbul i feien tractes amb alguna senyora perquè el desvirgués amb la màxima suavitat possible. Quan un clau costava entre 25 o 30 duros, entre sis o set companys, els més agosarats, posaven 5 duros cadascú. Si aquest comportament, el d’iniciar els joves al sexe, ara el trobem abominable, fa cinquanta o seixanta anys era del tot natural i acceptat. No hi deu haver enquestes, però si n’hi hagués, assenyalarien que aquells temps, la majoria d’homes perdien la virginitat en un prostíbul.
A més a més…
A la celebració, solien participar-hi tots plegats, empresaris i treballadors, en bona camaraderia. Però vet aquí que a mitjan anys setanta, la conflictivitat laboral, que va acabar amb la vaga del Metall del setembre del 1976, va determinar el cessament de la celebració conjunta. Des de llavors, els obrers feien la seva, sempre al voltant del partit de futbol i el tiberi.
