[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Un sabadellenc amb qui intercanvio idees sobre l’actualitat em va incentivar a escriure sobre el perdó.
Com que el mes de desembre, amb Nadal, es considera de forma tradicional el mes de la pau i la reconciliació, m’ha semblat l’adient per parlar-ne.
De sobte, quan escrivia, va esclatar l’enèsima guerra palestino-israeliana i, dies més tard, el president del govern en funcions va anunciar la seva intenció de donar l’amnistia pels fets de l’octubre del 2017. Això em va confirmar la necessitat d’aprofundir en el perdó.
A finals dels anys cinquanta, Caldes de Malavella era un poble d’estiueig, amb una població estival que s’hi havia anat assentant des de la inauguració de la línia ferroviària Barcelona-Girona l’any 1862. L’estació a Caldes de Malavella, on paren tots els trens, enllaça, i serveix a la Costa Brava, de Palamós a Sant Feliu. En aquell temps, estava a mitja hora, en cotxe, de Palamós, Platja d’Aro, S’Agaró o Sant Feliu de Guíxols, amb les seves platges semidesertes, podies aparcar allà on volies, pràcticament al costat de la platja.
L’any 1960 comptava amb tres balnearis i dues fondes, una d’elles era dels meus avis materns. Nosaltres anàvem a passar-hi les vacances col·lectives de Sabadell, la segona quinzena de juliol. La fonda gaudia d’una clientela fidel, tant de la zona metropolitana de Barcelona com de la veïna França, ens coneixíem de cada any, els joves ens enteníem xampurrejant el francès. Aquell any hi arribà una jove família alemanya, formada pel matrimoni i tres fills. Es feien mirar: alts, atlètics, rossos i amb els ulls blaus.
Un dia, a l’hora de sopar, es va produir un gran terrabastall, uns quants francesos es varen posar a increpar els alemanys, no sé per quines malifetes havien fet els seus compatriotes a les seves famílies durant la Segona Guerra Mundial.
Dies més tard, uns companys francesos em digueren que els alemanys havien matat els pares dels que havien increpat la família alemanya i violat les mares i les germanes. He de dir-vos que en aquell moment no vaig entendre res, no sabia què era una violació, tenia onze anys. La Segona Guerra Mundial per a mi era un còmic anomenat Hazañas Bélicas.
Aquest fet, anys més tard, em va servir per comprendre Jean Monnet, Robert Schuman, Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi i Paul-Henry Spaak, els anomenats pares de la Unió Europea, tots ells amarats d’esperit cristià que van haver de treballar i esforçar-se de valent per fer entendre a llurs països la necessitat del perdó com a fonament sobre el qual bastir la futura comunitat econòmica europea.
El perdó, perdonar l’enemic, ha estat una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat. Un Déu que mostra la seva omnipotència quan perdona, que té en l’amor i la misericòrdia els seus principals atributs.
No he entès mai la frase que es va pintar en amplis espais del nostre país que deia: “Ni oblit, ni perdó”.
Una frase que no forma part de la cultura europea. On el perdó ha esdevingut l’única manera de restablir l’harmonia a les relacions, encara que cadascú pensi –amb més o menys raó– que ha estat la part més ofesa.
Veritablement, no és fàcil parlar del perdó i més difícil és viure’l, però és del tot necessari per construir una societat sòlida.
El perdó és l’antídot contra l’odi i el ressentiment, sols amb ell hi ha possibilitat de reconciliació. Sense reconciliació no pot haver-hi una pau duradora.
Aprofitem aquests dies de Nadal per demanar al Déu fet infant que ens porti capacitat de perdonar i de treballar per la pau i la reconciliació.
Aprofito per desitjar-vos un bon i pròsper 2024.
