- Gardel, tangos i milongues.
- Sílvia Pérez Cruz, Marcelo Mercadante, Miquel Àngel Cordero, OSV. Marta Cardona.
- La Faràndula / 19-1-2024
L’Orquestra Simfònica del Vallès porta encadenant una estimable xifra de concerts amb totes les entrades venudes o quasi bé, tant en les visites a auditoris i teatres de Catalunya de la gira dels valsos com en els programes al Palau de la Música Catalana. En aquest sentit, el ventall de programes diferents que han combinat durant les darreres setmanes no només han estat una demostració de múscul i visió comercial, sinó d’astúcia i reelaboració de la proposta artística.
I aquí cal assenyalar un nom que, parafrasejant a la inversa l’himne culé, no el sap tothom: Jordi Cos, president de l’OSV i músic atípic a un barret adossat -que podria dir Góngora-, del qual germinen idees enginyoses en contingut i format. D’aquesta manera, es troba l’encaix de l’orquestra i la necessària versatilitat que exigeix un mercat saturat d’iniciatives massa convencionals. I, a l’hora de fer números, també pal·lia la temuda costa de gener perquè connecta amb un perfil de públic molt ample i amb l’actualitat.
Toc d’atenció, doncs, per a programadors de festivals d’estiu i, molt especialment, a les institucions culturals del país: hi ha poltrones que requereixen perfils com el seu per la capacitat de saber reinventar, adaptar i omplir sales sense denigrar el component artístic. Al contrari, estimulant-lo fins i tot en un espectador com el que signa aquestes línies, gens interessat en Sílvia Pérez Cruz.
A ella se li reconeix una musicalitat i una personalitat artística pròpia i alhora sincrètica en la integració d’influències d’estils i referents musicals heterogenis que, a vegades, porta a fins un cert manierisme molt seductor per a uns, anodí per a altres. Més enllà d’un inici vocalment irregular amb notes calentes i un timbre desnerit, va seduir l’audiència amb la naturalitat i l’ensucrament que la caracteritzen; però també, per un Piedra y camino d’Atahualpa Yupanqui, acompanyada únicament pel contrabaixista Miquel Àngel Cordero, en què les taules i el fer música va ser innegable. Igualment pel seu propi Tango de la Vía Láctea, reivindicatiu de la feminitat.
Però el vertader al·licient de la sessió estava en l’arc establert sobre la història del tango: des de Fito Páez a Piazzola, passant per Villoldo i Gardel amb alguns dels grans clàssics com Volver, Adiós Nonino, El choclo o El dia que me quieras. Una menció especial mereixen els arranjaments, alguns magnífics i fets amb ofici pel citat Cordero. A més, d’ell es va estrenar Despertar i dansa, una peça creada expressament per a obrir aquest espectacle iniciat quasi sense avís: sortida dels músics a l’escenari, sense l’afinació de grup i fent callar al públic amb el diàleg entre el bandoneó de Marcelo Mercadante i el violí de Marta Cardona, que també assumia les funcions de concertino i directora musical.
El concert és una aposta que marca clarament el creixement artístic de la Simfònica, reduïda en efectius i distribuïda al voltant del trio tanguero que ocupava el centre de l’escenari, i que va tocar amb l’entusiasme i energia que desprèn Cardona com a concertino i músic. Esperem que programes com aquest siguin la portada d’accés a repertoris més clàssics per al perfil de públic que encara no havia escoltat una orquestra simfònica en directe.
