La Sandra i l’Àlex van decidir fa uns mesos que abans d’encetar el 2024 farien les maletes per viure una de les experiències de la seva vida acompanyats de la seva filla. Després d’omplir el passaport de segells d’arreu del món, la xinxeta aquesta vegada va marcar l’altra punta del globus terraqüi: l’Antàrtida.
“Fem un break. Ja havíem viatjat junts. Vam fer una prova pilot a Mèxic, de quatre mesos. Vam viure en poblats del país, dormint al carrer amb una combi del 88, i l’experiència va ser brutal”, recorda la Sandra sobre una vivència que va encendre l’esperit aventurer de la família. Ni tan sols els dubtes de viatjar amb la petita de la casa van frenar el projecte. “Les famílies s’enfoquen als petits i per a ells és una font d’alimentació en tots els sentits”, resumeix. L’Àlex havia fet un viatge a la zona més austral del planeta fa gairebé dues dècades, amb una bicicleta des d’Ushuaia fins al Brasil. Ara, tocava doblar l’aposta.
A finals de novembre, van enviar des de Bèlgica una autocaravana fins a l’Uruguai. Un vaixell els va dur des de Barcelona durant prop d’una vintena de dies fins a Buenos Aires. Des d’aleshores, han fet diverses rutes, passant per diferents països. Fa uns dies, la Sandra explicava que es trobaven fent parada en un dels punts assenyalats en vermell al mapa: l’illa Gran de Terra del Foc, “la fi del món”, narra a través d’un missatge de mòbil.
Imatges del viatge a l’Antàrtida | Cedida
“Fa respecte. Ens va donar seguretat la prova pilot. Ho fèiem convençuts que tot el que trobes al camí compensa totes les pors“, confiava dies abans d’emprendre el trajecte. A poc a poc, a mesura que han anat conquerint nous indrets, s’ha anat traient els prejudicis que portava integrats.
Ella, relata, es va posar molta responsabilitat al damunt des de jove. El primer viatge, una fugida endavant, va esvair totes les reticències inicials. “Quan ho proves, sents que desenvolupes com un sisè sentit per detectar els perills”. Ara, la vocació és perseguir l’adrenalina del viatge. “Hem marxat sense bitllet de tornada. No sé què ens depararà”, avisava. Com a mínim, la idea és estar-s’hi almenys un any, durant el qual no descarten buscar feines si han d’omplir la butxaca.
Imatges del viatge a l’Antàrtida | Cedida
Des del principi, veuen l’aventura com una inversió, retornada en forma d’aprenentatges. “Hi ha moments complicats, sobretot per l’adaptació. Però ens està enriquint molt”, diu. Com no pot ser d’una altra manera, també hi ha hagut sacrificis. “Hem hagut de fer una bona guardiola. Cinc anys d’estar-nos de fer coses, sabent què volíem”, remarca ella.
En ruta, fan vida a l’autocaravana, recorrent tots els indrets. “Renunciem a comoditats que ens havien donat a canvi de tenir més temps per compartir en família”, expressa. Amb 45 i 54 anys, han decidit deixar tot allò que tenien a Castellar del Vallès, on viuen, per conèixer una nova realitat i una part d’ells mateixos potser desconeguda, encara inexplorada.
Un viatge amb aire reivindicatiu
Amant de la fotografia, la Sandra no ha abandonat la seva passió pel fet d’estar a més de 10.000 quilòmetres. “Ens hem emportat les eines de feina. Una idea que tinc és fer el meu propi projecte personal de fotografia durant el camí”, advertia fa unes setmanes. Els primers dies lluny han confirmat que el projecte va endavant. ‘Viatjant amb Dita’ pren forma a mesura que arriben noves vivències. “Com a mare, estic molt feliç de veure com aprèn. El dia està ple d’estímuls i el gran pati del món no para de brollar cultura”, manifesta.
Tot i que els costés d’entendre, el seu entorn sempre ha donat suport al repte, “un somni fet realitat”, advertia poc abans de fer la maleta. Aquests dies, narrava recentment, és inevitable no trobar a faltar la família i l’entorn pròxim amb qui compartien fins ara el dia a dia. Amb tot, el viatge té un punt reivindicatiu. L’objectiu de trencar amb allò que per a molts sembla preestablert. “Suposa desprendre’ns de la societat que ens lliga avui. On tot és massa material. Volem canviar el concepte per coses emocionals. S’ha de deixar anar, no tenir tant“, reflexiona.
Imatges del viatge a l’Antàrtida | Cedida
La Sandra creu que aquest sentiment també penetrarà en la petita, a punt de fer cinc anys. “L’únic que canviem a la nena és l’estabilitat del dia a dia anant a la mateixa escola, amb els amics. Saps que li treus això i et pot tirar enrere. Però he vist que viatjant juga amb altres nens, compartint i aprenent, i això enriqueix igual”. Sobre el procés educatiu, assegura que per la seva formació -com a llicenciada- permet ensenyar-li tot el que necessita. “Potser no cal ser tan depenent de les persones”, apunta el voltant del model de docència convencional. “L’aprenentatge dels nens ha canviat molt i això es pot aprendre fora. Demano el programa per saber què fan i fins a on ha d’arribar. Hi ha alternatives d’ensenyament”, puntualitza.
És la filosofia de l’expedició. Pels amants del cinema, un ‘Captain Fantastic’ a la castellarenca, fent créixer una mentalitat somiadora. Sense deixar d’indagar en la voluntat de créixer personalment. També a més de 10.000 quilòmetres d’allà on fins avui sempre havies considerat casa teva. Propera parada: Porvenir, l’estret de Magallanes i la Ruta 9 a Xile. Un viatge de vida amb l’aprenentatge -i l’autocaravana- com a principal vehicle.
