Plou i la terra està enfangada. Res nou. Botes de turmell i un paraigua ben gros; i cap impediment per continuar amb el dia a dia a Can Casamada, una explotació agrícola familiar a tocar de Castellar del Vallès, famosa per ser promotora de la denominació d’origen de la mongeta del Ganxet. Ramon Casamada, un pagès genuí, d’aquells que cada cinc minuts se li escapa un ‘collons’, és la 25a generació d’una família que persevera en el difícil ofici de treballar la terra –conjuntament amb els seus dos germans, el Jordi i el Joan–. “Hem mantingut el cognom del mas”, diu, orgullós, per començar a obrir conversa.
Mentre ens atansem als camps de conreu per a fer-li l’entrevista, reconeix que és una feina dura, la seva. Encara que afegeix que “tothom seria capaç de fer de pagès”. “Jo crec que no”, li respon aquest periodista, sense gaires ganes d’obrir el debat. A això, ell rebla: “Si és com tenir un jardí!”. Un ‘jardí’ de més de 110 hectàrees, penso per a mi, amb cara de pòquer.
View this post on Instagram
El Ramon, punyent, però optimista i amb un gran sentit de l’humor, ironitza sobre les hores que s’han de dedicar a vetllar pel conreu. “Ara es parla que reduiran la jornada laboral a 35 hores”, diu. “Nosaltres en fem 60!”, afegeix. Això, sense tenir en compte que al mas també hi ha bestiar. O la faceta de manetes del Ramon: “jo no truco a ningú quan s’espatlla o es fa malbé alguna cosa, m’estalvio aquests ‘quartos’ i m’ho faig jo mateix”. Però fa molts anys que s’hi dedica, i ja no s’indigna per les hores a invertir. “Els pagesos ja sabem de què va ser pagès”, deixa anar en to distès.
La mongeta del Ganxet cultivada dins la zona geogràfica de la DOP té unes característiques organolèptiques úniques. El seu gust és suau, la gran cremositat i la poca percepció de la pell, li confereixen unes qualitats úniques.
Es mostra més enutjat, però, amb la burocràcia i la “paperassa” que se’ls exigeix. És, de fet, una de les reivindicacions més sonades en les protestes generalitzades de pagesos i ramaders, que inunden aquests dies la premsa. “Des que vaig començar fins ara, potser dedico una tercera part de la jornada a fer feina d’oficina”, lamenta el pagès, que afegeix que “has d’apuntar tot el dia el que fas o el que deixes de fer”. “Tot són obligacions. Bé deurem tenir algun dret els pagesos, no? O només de pencar i prou?”. I ben mirat, treure a passejar la tractorada catalana per la capital ha suscitat ja algunes respostes. El Govern ha acordat ajornar la posada en marxa de qualsevol nou tràmit burocràtic que depengui de la Generalitat i que afecti la pagesia.
“Per motius de feina, no vaig poder ser-hi aquesta vegada, a Barcelona”, detalla el Ramon, que recorda amb els ulls tancats les protestes de 2016, quan la pagesia va recórrer Catalunya i va acabar reivindicant també a la capital catalana. Allà sí que va pujar al tractor per exigir dignificar el sector i reivindicar el seu paper estratègic.
El Ramon arrenca males herves del camp de conreu
I tornant al cofoisme que parlàvem abans tan característic del pagès de Can Casamada, assevera que la petita pagesia té encara l’arma “de combatre amb qualitat” contra les grans superfícies. “Encara que sigui una miserable bleda, que et mengis aquella bleda i realment li trobis autèntic gust de bleda”, descriu quasi com si l’estigués assaborint a la seva boca. “En quantitat, nosaltres no podem competir”, apunta. Les grans extensions de l’Europa Central o d’Amèrica tenen una maquinària immensa que no dorm. I aquí el primer ‘collons’ que se li escapa a l’entrevista. “Collons, és que cullen enciams a milions!”.
El Ramon fa pedagogia i recorda que l’últim engranatge en la cadena de la producció d’aliment de qualitat i de proximitat són els consumidors. “Si vaig al mercat i trobo unes taronges en comptes de a dos euros a un euro, doncs compro les d’un euro, que venen de Sud-àfrica”. Aleshores, no podem “omplir-nos la boca de producte de proximitat”, reivindica. “I la petjada ambiental de transportar totes aquestes taronges des d’allà no compte?”.
El Ramon, en un retrat a l’entrada d’un dels camps de conreu de Can Casamada
[FOTOS: AINA TORRES]
