El cas de Vladys Kopotun és l’exemple de la constància i perseverança. Ha hagut de picar molta pedra fins a arribar al primer equip arlequinat. Va irrompre amb força en el tram final de la passada temporada i en l’actual s’ha guanyat a pols la titularitat amb l’arribada d’Óscar Cano a la banqueta.
La seva lluita i entrega són innegociables i això ha enamorat l’afició. Després, el davanter ucraïnès de 23 anys afegeix unes virtuts que el fan ser un maldecap constant per a les defenses rivals. Només li faltava el gol. Va arribar dissabte passat a Zubieta i va servir per sumar tres punts d’or.
Comencem pel final. Què vas sentir en veure la pilota dins de la xarxa? Una gran alegria. Toni Herrero em va enviar una passada extraordinària i després de superar el defensa i regatejar el porter em veig davant la porteria i dic… per fi! Molt feliç per l’aspecte personal i, sobretot, pel col·lectiu perquè van ser tres punts importantíssims.
El teu punt d’inflexió és quan et veus titular al Reino de León? Fins aquell partit, amb Miki i Bofill, havia jugat a estones. Són minuts que també signifiquen oportunitats, però la titularitat a Lleó ho va canviar tot. Alguna cosa va veure l’Óscar Cano en mi, però també tinc clar que si jo no respongués, no jugaria.
És evident que el tècnic confia en les teves condicions. Ha parlat molt amb tu? És una persona que no parla gaire directament amb els jugadors. Ell prefereix fer-ho durant els entrenaments amb tothom. És veritat, però, que en les primeres setmanes va estar molt a sobre meu per corregir certs aspectes i millorar el rendiment. També ho fa amb els altres joves de la plantilla.
A Zubieta, quan et retires a la banqueta, li toques el cap al míster en un gest afectuós. D’agraïment? Ho vaig fer gairebé sense adonar-me’n. Li estic molt agraït, però aquesta confiança no és gratuïta. Penso que tant jo com el Marru o altres jugadors, ens ho hem guanyat amb la feina de cada dia. Al míster li agraden els futbolistes que mai deixen de córrer i lluitar, que s’ho deixen tot al camp. Jo soc un jugador d’aquestes característiques i tinc més números de connectar amb ell. De totes maneres, també estic segur que no jugaria si el meu rendiment no fos l’adequat.
Si a algú li diuen que en la fase clau de la temporada la davantera seria Vladys-Marru, què pensaria? No s’ho esperava ni el Marru, ni jo ni crec que ningú. Amb l’esforç i el treball ens hem guanyat l’oportunitat. Hem demostrat que podem jugar a Primera Federació i tenir aspiracions més grans en el món del futbol.
Si continues així, poden arribar ofertes… El meu objectiu és arribar algun dia al futbol professional. M’agradaria molt fer-ho amb el Sabadell, però mentiria si digués que no em plantejo altres opcions. De totes maneres, ara només penso a assolir la permanència.
Abans de jugar contra el Tarazona, el Sabadell estava a 8 punts de la permanència. Ara n’ha sortit. Com s’ha d’afrontar? Recordo que aquella setmana vaig tenir roda de premsa del club i vaig dir que només pensàvem a guanyar el partit. Era vital. L’afició ens va donar el màxim suport tot i la difícil situació i això ens va ajudar moltíssim. Ara estem fora, però hem de continuar amb la mateixa mentalitat: només pensar en el següent partit, el Real Unión.
/ Lluís Franco
El camí personal fins al Sabadell no ha estat fàcil. Com va començar Vladys en el futbol? Jo vaig nèixer a Kovel (Ucraïna), però amb només tres anys, la família va traslladar-se a Portugal. Jo estava molt de temps amb el meu avi perquè els pares treballaven i sempre em deia que xutava qualsevol cosa que em trobava per terra. El futbol era la meva obsessió. Amb vuit anys vam venir a Catalunya. El meu primer equip va ser l’Unificació Deportiva Parc de Barcelona. Després, vaig passar pel Mollet, Llerona i Parets.
Fins que arriba l’interès del Sabadell. De fet, em fitxa el Jaume Milà pel juvenil que estava a Preferent. Vam fer una gran temporada, pujant sense perdre ni un partit. El meu salt a la categoria sènior es va estroncar una mica en coincidir amb la pandèmia. De totes maneres, vam fer una gran temporada a Segona Catalana assolint l’ascens i jo vaig ser un dels golejadors.
La passada temporada, amb Gabri, no fas el salt. Decebut d’inici? Una mica, sí. Havia fet la pretemporada i tenia molta il·lusió. No va ser així. Podia tirar la tovallola o continuar treballant i vaig escollir la segona opció. Després arribaria la recompensa en el tram final de la temporada jugant i fent dos gols.
I guanyant-te l’estima de l’afició, que fins i tot va cantar el teu nom… Soc un jugador que li agrada a l’aficionat, segurament perquè mai paro de córrer i lluitar. Estic gaudint moltíssim al camp i els entrenaments. Si mai em canso? Puc assegurar que em canso i acabo rebentat els partits, però també procuro cuidar-me molt en temes com el menjar o el temps de descans. I soc un afortunat físicament.
S’ha acabat allò de repartir pizzes? Fins fa uns 8 mesos encara en repartia… Quan vaig renovar pel Sabadell, li vaig dir al meu cap, a Santa Perpètua, que moltes gràcies i s’havia acabat.
Inevitablement, cal referir-se a la guerra d’Ucraïna. Com ho vius? Intento aïllar-me i centrar-me en el futbol, però fa molt de mal aquesta situació. Veig patir moltíssim els meus pares. Allà tenim família. Kovel no ha estat afectada, però fa uns dies van atacar una ciutat a només 100 quilòmetres. Estan destrossant un país i una cultura. Quin sentit té en el segle XXI una guerra per conquerir més territori? El pitjor de tot és veure el patiment de la gent, dels pobles…
