És autor del llibre El seu primer mòbil, en què aborda el creixent ús descontrolat de la tecnologia, principalment en joves; alhora que ofereix consells i recomanacions. És tècnic de comunicació, ha estat professor i imparteix jornades d’educació digital per a sèniors per evitar que s’eixampli encara més la bretxa digital. El sabadellenc Gerard Vilanova, en la seva faceta de divulgador sobre la relació entre la tecnologia i els infants, és especialment crític amb els mecanismes d’identitat que regulen –o haurien– l’accés d’infants i adolescents a continguts “tòxics”.
El sabadellenc Gerard Vilanova en un retrat al carrer de les Comèdies, al Centre / Víctor Castillo
Què n’opines de la nova regulació dels mòbils a les escoles? Hi estic a favor, però hi veig un perill també, que és el relaxament. És evident que si retardem l’arribada del mòbil als 16 anys, mentrestant alguna cosa ha de passar. Aquest temps l’hem d’aprofitar per educar en aquesta matèria tan sensible.
Si es fa una regulació a la primària (6-12 anys), entenc que significa que amb aquestes edats ja tenen aquests dispositius? La realitat és diversa. No fa gaire vaig estar a una escola de Terrassa en què de 50 alumnes, 35 tenien mòbil a cinquè de primària. A l’escola de la meva filla, que també fa aquest curs, però, jo no tinc detectat cap mòbil. El que és ben veritat és que un mòbil com a eina educativa, no hi fa res.
La regulació arriba després que moltes veus de la comunitat educativa ho demanessin de fa anys. Ha arribat fruit de molts escarments. Hi ha unes generacions que ja donem per perdudes. Hi ha danys consolidats, com que els joves accedeixin sense cap mena de control a pornografia o continguts de violència. Només fa falta dir una petita mentida (sobre l’edat) per accedir a aquests continguts. Hi ha un element que no és competència ni del món educatiu ni de famílies que és la integració dels mecanismes de la identitat. Ja existeixen en altres camps, i també calen en la circulació per internet, sobretot en el cas dels infants. Un menor ara pot accedir a qualsevol contingut sense identificar-se. Per què tot el que està prohibit a menors d’edat en la vida presencial es pot fer sense cap mena d’obstacle a la vida virtual? Té més a veure amb les lleis, que amb el món educatiu.
Més enllà del ridícul missatget que diu “pitja aquí si tens 18 anys”, no? Necessitem un sistema seriós, evidentment. Els adults hem de verificar la nostra identitat d’una manera fiable per operar a una aplicació bancària o per relacionar-te amb l’administració pública, per exemple. Aquests sistemes podrien funcionar per aquests camps més sensibles que comentàvem.
Nova York acaba de denunciar cinc xarxes socials per vulnerar la salut mental dels joves. Quina opinió et mereix? Bé. Els grans talents de la humanitat estan posats a la indústria tecnològica amb el propòsit de captar al màxim la nostra atenció. Una indústria que es comporta de forma tan salvatge i depredadora és evident que té efectes en les persones més indefenses, les que estan encara en formació. Aquestes indústries es protegeixen dient que ja adverteixen que hi ha una edat mínima per utilitzar-ho, però, com deia abans, això és clarament insuficient.
Quan hauríem de tenir el primer mòbil, doncs? No és el quan, sinó el com. Aquella família que realment es preocupa per aquest tema i de forma proactiva educa el seu fill o filla, doncs és probable que l’infant pugui treure’n profit abans. Els centres educatius que implementin l’educació mediàtica generaran alumnes molt més capaços de desenvolupar-se en aquest món digital, fins i tot abans dels 16 anys.
I com podem introduir-los de forma sana a la seva rutina? Hi ha receptes. Això sí, les regulacions que fem han d’afectar sobretot tres àrees: el temps, l’espai i els continguts.
Tornant a les aules. La regulació del mòbil a la secundària és més flexible. Les indicacions del Departament d’Educació per al curs vinent consoliden la realitat. El que fins ara s’ha dit regulació, vol dir que està majoritàriament prohibit excepte en moments esporàdics com llegir un codi QR, en una sortida escolar o fer una fotografia d’un treball, per exemple. Més enllà, jo no li veig un ús aprofitable dins d’un institut, almenys mentre les aules siguin com són ara.
Direccions i docents alerten que els perills poden anar més enllà. El mal ús està instal·lat. I una de les causes és l’absència d’aquesta educació mediàtica. El resultat pot acabar en joves desemparats que fiquen la pota amb els mòbils. Fotografies, amenaces, burles, cyberbullying… El cyberbullying ha agafat el bullying de tota la vida i l’ha extret fora l’escola. Avui hi ha molts menys casos de bullying perquè no és visible i s’ha traslladat a un canal silenciós. Els alumnes potser ja no s’exposen a l’espai escolar quan poden fer-ho per un canal virtual fora de l’espai i el temps d’escola.
