[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Amb el triomf del PP a les eleccions gallegues de fa uns dies s’ha inaugurat un cicle de processos electorals que clourà, en principi, amb les eleccions catalanes de començaments de 2025. Entremig unes eleccions basques el mes d’abril i europees el mes de juny. Això si no s’avancen les eleccions al Parlament de Catalunya i si la precària majoria parlamentària a les Corts Generals aguanta.
Si observem bé, aquest cicle electoral està marcat per tres eleccions a les tres nacionalitats històriques (Galicia, Euskadi i Catalunya) i per unes eleccions supranacionals al Parlament Europeu. De totes elles se n’intenarà extreure’n conclusions o repercusions a nivell global espanyol, tot oblidant el caràcter singular de cada una d’aquestes conteses electorals.
El primer i principal element a tenir en compte és el diferent sistema de partits existent en cada una de les Comunitats afectades, respecte al bipartidisme imperfecte ha definit tradicionalment el sistema espanyol de partits.
Així, a Galicia s’ha refermat un sistema de partit hegemònic, el PP, que ha guanyat i guanya totes les eleccions amb més o menys marge, clarament per davant de socialistes i nacionalistes gallecs. De fet el PP es comporta com el partit nacional gallec i només una ben treballada aliança entre l’esquerra i el nacionalisme, amb temps i bona feina, pot algun dia desbancar-lo del Govern autonòmic.
A Euskadi el sistema de partits ha estat marcat històricament per la força del Partit Nacionalista Basc, que ha oscil.lat entre els socialistes i altres formacions nacionalistes per mantenir el Govern (amb l’excepció d’un efímer govern socialista entre 2009 i 2012). La consolidació electoral de l’esquerra nacionalista, de EH-Bildu – especialment des de la desaparició formal d’ETA – al costat del seu singular sistema polític (per l’important paper i pes polític que tenen les Diputacions Forals) i del seu sistema electoral (que atorga el mateix nombre de diputats a les tres circunscripcions, sense tenir en compte el diferent pes poblacional), fan que la competència electoral estigui ara més centrada entre el nacionalisme moderat del PNB i l’esquerra abertzale, amb un PSE que pot jugar un paper d’acompanyament a una o altra alternativa de govern, i amb un PP i Vox que no aconsegueixen tenir un paper rellevant.
També Catalunya ha mantingut un sistema propi de partits, qualificat com a multipartidisme moderat i limitat. Després de vint-i-tres anys d’hegemonia de Convergència i Unió, sota el lideratge de Jordi Pujol, es passava a un curt període d’alternança d’esquerres dirigida pel PSC entre 2003 i 2010, per retornar a governs de majoria nacionalista ara sota la incidència de l’anomenat “procès independentista”. Les forces polítiques que juguen en l’arena politica catalana es mouen també, com a Euskadi i Galicia, en una doble dimensió: el tradicional eix dreta-esquerra, i l’eix nacional que en el cas de Catalunya té en la proposta independentista el seu element més particular i controvertit.
Per la seva banda, les eleccions al Parlament Europeu, tant a Espanya com a la majoria d’altres països de la Unió, són tractades més com a revulsiu interior que com a veritables confrontacions sobre projectes i propostes de construcció europea. Normalment són analitzades com a reflex de la confirmació o rebuig del Govern estatal de torn (es parla normalment en la literatura acadèmica de “vot de sanció” al govern), i no se’n fa una lectura en clau europea que és el que veritablement es juga en aquestes eleccions.
El cicle electoral que ens proposa el 2024 és doncs ben concret i particular, i qualsevol intent de projectar-lo a escala estatal, tot i ser recurrent, constitueix un error metodològic i polític. De fet, com mostren tots els estudis electorals, el comportament electoral és diferent segons el tipus d’elecció, i mai es poden extrapolar els resultats locals a nivell nacional o estatal. Tot i això el cicle és prou intens i interessant per dedicar-hi els esforços analítics i els comentaris que calguin.
