Els anys seixanta i setanta del segle passat, els bars, snack-bars i cafeteries de Sabadell –i d’altres indrets també, naturalment– disposaven d’alguna d’aquestes màquines recreatives. Fos als barris de la ciutat, a l’eix central o a les barriades més allunyades, la majoria dels establiments del ram oferien a la seva clientela la possibilitat de passar una bona estona jugant al milió o escoltant la seva música preferida. Segurament, també, una de les finalitats d’aquests aparells era contribuir a augmentar les consumicions de beguda per part dels clients.
Aquestes màquines, simfonoles i milions, tenien una cosa en comú i era que funcionaven amb monedes d’un duro (cinc pessetes, és a dir, 0,03 euros). A les màquines de música, un duro, una cançó; cinc duros, set cançons. I als milions, una partida, un duro. Eren estris que pertanyien a l’apartat de màquines recreatives i no eren considerades màquines de joc d’atzar i, per tant, estava permesa la seva explotació.
El joc estava prohibit al país des l’any 1924, quan hi hagué la dictadura de Primo de Rivera, i va ser legalitzat més de cinquanta anys després; primer amb el “Real Decreto-ley 16/1977, de 25 de febrero, por el que se regulan los aspectos penales, administrativos y fiscales de los juegos de suerte, envite o azar y apuestas” i, més tard, amb el “Real Decreto 1794/1981, de 24 de julio, por el que se aprueba el Reglamento de Máquinas Recreativas y de Azar”. A partir del 1981 hi hagué la gran eclosió de les màquines dites escurabutxaques, que al cap de pocs anys es convertirien en el joc d’atzar més popular. A Espanya, a diferència d’altres països occidentals, no es va restringir la seva col·locació a les sales recreatives i casinos, sinó que la seva instal·lació es va permetre en altres llocs, com és el cas de les cafeteries i bars.
Abans, però, durant dècades, els clients varen poder gaudir de l’atracció, agradable, divertida i lúdica, que representaven les simfonoles i milions, màquines que, com es pot suposar, eren fruit de la influència dels Estats Units que es va iniciar l’any 1953, amb els pactes per les bases americanes i que van culminar amb la visita del president Dwight Eisenhower a Espanya el desembre del 1959. Aquells tractes van permetre el desembarcament de productes americans com Coca-Cola, Pepsi-Cola i, també, simfonoles i milions.
Una simfonola és un aparell estèreo gran, operat per monedes que conté un nombre d’àlbums o cançons, així com el mecanisme per triar la cançó desitjada. Originalment, les simfonoles operaven amb discos de vinil de tota mida, però els nous models usen CD o fins i tot arxius digitals musicals. Durant el seu inici als cinquanta i seixanta, les simfonoles eren instal·lades a cafeteries, restaurants i bars per tocar la seva música popular a gent jove i que va adquirir popularitat massiva. Patentada sota la marca Rockola, va ser un aparell que va popularitzar la música, ja que n’hi havia prou amb un duro per poder escollir entre un ampli repertori de cançons. Les instal·lades a Sabadell eren molt escoltades i el seu nom va resultar tan popular que, fins i tot, el radiofònic, veterà i dinamitzador de la música moderna, el sabadellenc Pere Massagué, s’havia anunciat amb el nom de Ricardo Sinfonola.
El que aquí es coneixia com a simfonoles, utilitzant un lèxic internacional, eren les famoses jukebox fabricades a Amèrica. Els quatre colossos nord-americans eren Wurlitzer, Seeburg, AMI i Rock-Ola, marca per la qual també hi ha qui es refereix a les màquines de discos. A Espanya van arribar algunes meravelles fabricades per aquestes firmes, principalment per tres vies: les bases militars nord-americanes, fires i partides que per art de màgia arribaven als ports espanyols.
També se’n van fabricar aquí. Els diferents models Sinfonola produïts al llarg dels anys per Gedasa van ser tan populars a Espanya que van donar lloc al neologisme sinfonola, nom no reconegut per la RAE. Les altres dues grans empreses espanyoles eren Petaco i Famaresa.
Aquelles màquines recreatives conegudes popularment aleshores com a simfonoles i milions no van trigar a ser anunciades i reconegudes com a ‘jukeboxes’ i ‘pinballs’
Avui dia, una simfonola o jukebox d’aquells temps és probablement més valuosa en una col·lecció privada que entretenint persones.
Les màquines de milió, que també es coneixien simplement com a milions, consisteixen en un joc de saló mecànic, electromecànic o electrònic a base d’una bola impulsada per un ressort que corre per un tauler amb diversos components electrònics el contacte dels quals amb la bola atorga certa puntuació al jugador; a més, la bola és reprojectada dins del tauler per unes paletes o flippers. Va ser un joc molt popular entre les dècades dels 1950, 1960 i 1970 a tavernes, clubs, bars i cafeteries a diverses parts del món, i ara com ara les seves màquines formen part de col·leccionistes d’aquests jocs de saló. La mecànica del joc consisteix a anar sumant punts fins a aconseguir una quantitat màxima que en assolir-la el premi és una partida gratis. Pel nombre de dígits, no es podia arribar al milió i se suposa que el nom prové d’una puntuació màxima i imaginària. S’havia d’anar molt alerta i amb molta cura quan, a causa de la passió pel joc, un moviment brusc a la taula provocava la temuda falta i la màquina es bloquejava i s’havia de tornar a començar i inserir un altre duro.
El món de les màquines de milió o pinball espanyol és, com tot el que envolta l’univers de les màquines recreatives primigènies al nostre país, un tema fascinant. Amb més de 600 models diferents i uns 70 fabricants, només els Estats Units superen el nostre país en abundància i varietat de models. Presents als nostres bars i sales de recreatius des dels cinquanta, seixanta i setanta. Durant el franquisme, tot i ser màquines de joc, eren permeses.
Gràcies a la influència nord-americana, els pinballs es van posar de moda i no es va trigar a fer les nostres versions, també conegudes com a màquines de milió. L’empresa pionera va ser la saragossana Automáticos CMC. Després de l’estela del seu èxit van venir firmes com Kromson, Atraccions Caspolino o Torres-Macarrón.
L’any 1972 es parlava, es deia i es comentava soto voce que una màquina de milió va provocar un transcendental embolic que va resultar ser fatal. Perquè es podria dir, gairebé assegurar, que una màquina de milió va frustrar el desenvolupament del Tercer Plan de Desarrollo.
El Tercer Plan de Desarrollo (1972-1975) va ser un fracàs. Més ben dit, no es va realitzar. En van culpar l’augment del preu del petroli i la lentitud de les gestions. Encara que, realment, el fracàs va començar quan Carrero Blanco va destituir, de forma fulminant, el senyor Fabià Estapé. Un any i mig, entre gener del 1971 i juny del 1972, va estar al càrrec.
L’almirall Luis Carrero Blanco, que aleshores era vicepresident del Govern i qui manava més, mai va veure amb bons ulls la figura de Fabià Estapé. Sí que sentia devoció, en canvi, per un altre català: Laureano López Rodó.
Quan a petició d’aquest darrer Fabià Estapé va ser nomenat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo –que depenia de la Vicepresidència del Govern i tenia categoria de ministre–, a Carrero se li van estarrufar els pèls de les celles. Com podia ser que un home que no era del règim, ni Procurador en Cortes, ni de missa, ocupés aquell càrrec. No importava que es tractés del millor economista. No importava que fos la persona més apropiada per dur endavant aquell complicat projecte. Tan sols importava que no era una persona del Régimen que, a més, convidava a beure whisky els que entraven al seu despatx.
Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures, tenia les seves rareses i genialitats. Dins del Ministerio les seves singularitats eren conegudes com las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no les suportava.
Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got van ser els cliiincs, cliiincs i cliiincs, de la màquina de joc de millón que el senyor Estapé va fer posar a la sala d’espera del seu despatx.
Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava –fossin empresaris, batlles o governadors– es desesperava. Aquell joc podia entretenir-los una bona estona.
El despatx de Carrero Blanco era a la primera planta de l’antic palau del Marquès de Villamejor a Castellana, 3. Just al damunt hi havia el de Fabià Estapé i a la segona planta, el de López Rodó. Aquells rars, empipadors i malagradosos sorolls que venien de dalt i tant molestaven Carrero Blanco el van fer embogir. Sota aquesta influència va fulminar Estapé i el tercer Plan de Desarrollo es va esfumar.
A més a més…
En una època en què els equips de música no estaven a l’abast de tothom i poca gent tenia tocadiscs domèstic o personal, era gràcies a la simfonola que es gaudia de música clàssica
i moderna i amb la qual es tenia accés als últims ‘hits’.
