[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
L’estació de la Creu Alta no és la que et queda més a prop de casa, però de fa un temps que s’ha convertit en la teva preferida. Arriba el tren. Hi puges. Seus (sempre hi ha seients buits en aquesta estació, un dels motius per haver-la escollit). Acostumes a seure al seient del passadís. Una persona passa per darrere i seu al teu costat, vora la finestra. La mires de reüll. Et sona tant la seva cara que involuntàriament et gires cap a ella. Oh, sí que ho és i, alhora, oh, quina vergonya que m’ha enxampat mirant-la d’aquesta manera tan evident. Notes la sang que et puja i una calor a les galtes. No ajuda gens saber que tothom la mira i, de retruc, et mira a tu, buscant alguna relació: es coneixen o només coincideix que ha segut al seu costat com ho podria haver fet al costat d’algú altre? I llavors, quina ràbia que sigui al costat seu i no al meu. El tren engega. Tothom s’adapta a la situació. La persona objecte de totes les mirades porta uns auriculars sense fils. Escolta música, aliena al seu entorn.
Remenes maldestrament dins la bossa d’esquena i treus el llibre bo i sabent que avui serà difícil concentrar-se prou per capir allò que llegeixis. A Plaça Major s’omplen els dos seients del davant. Una noia amb una carpeta que hi posa UPF i un senyor en aquella edat difícil de definir. Repetint el patró, es miren la persona del teu costat amb cara de sorpresa i llavors et miren a tu, buscant una pista o una complicitat. Fas veure que allò que llegeixes és tan interessant que no pots aixecar la mirada. El tren travessa el Vallès. De sobte, li sona el telèfon. Serà algun altre famós que li truca? Sembla que no. Sembla la seva mare. Parla fluix. Sembla que discuteixen, una discussió de baixa intensitat, una simple desavinença sobre alguna logística familiar. “Mama, ja ho parlarem, que ara soc al tren. Et truco després”. Penja. Et mira directament. La mires fent veure que no has sentit –ni escoltat– res, sabent-te poc creïble. Durant una dècima de segon, ha dubtat, com si anés a dir-te quelcom, com per descarregar-se. Però s’ho repensa, si és que ho havia arribat a pensar, i mira per la finestra i torna a la seva música. Peu del funicular.
Entreu al túnel. T’enxampa mirant-la embadalit al reflex del vidre, ara que a l’altre costat és fosc i fa de mirall. Tornes precipitadament al llibre. Si baixeu a la mateixa estació, aniràs al seu costat, allargant el dubte dels que us envolten? Somieges. Imagines que goses parlar-hi. Però ja no tens edat per demanar-li un autògraf o dir una rucada. No li parlaràs del temps o que bé que ho va fer l’altre dia a la tele. Que poc es parla de les persones normals que comparteixen un trajecte de tren amb un famós. I llavors, et toca el braç i et diu un lleuger “si us plau”, i s’aixeca, i tu t’enfonses dins el seient per deixar-la passar i surt fregant-te els genolls amb les seves cames i intentes debades no fer-li una repassada de dalt a baix mentre baixa del tren a Sarrià.
Misteri resolt, no anaven junts, et sembla que pensa la resta de viatgers, amb un punt entre decebuts perquè no hi ha més material d’interès i complaguts perquè ets, com a molt, igual que ells: ha segut al teu costat per pura casualitat. Però tu ja estàs elaborant la conversa d’avui al migdia amb els companys, al menjador de l’oficina, mentre escalfeu els tàpers als microones. Ei, no sabeu qui s’ha assegut al meu costat, avui, al tren! I per uns instants les reverberacions de la fama d’aquella persona que ha juxtaposat uns minuts de la seva vida a la teva et convertiran en el centre d’atenció de la conversa, i fins i tot d’admiració si ho saps guarnir convenientment.
