El museu a l’aire lliure: el valuós cementiri de Sabadell

Comparteix

Tuiteja

Comparteix

Envia

Com si fos un llibre, el cementiri de Sabadell presenta un gran nombre de capítols, trames i personatges a tenir en compte i que són un reflex de la societat sabadellenca del s. XIX fins ara. Bona part de les sepultures que hi ha, més de 700, són considerades monumentals, tal com recull la doctora en Història de l’Art Raquel Lacuesta en la síntesi de l’Anàlisi i document de gestió dels valors patrimonials del Cementiri Històric de Sant Nicolau de Sabadell. I no només són l’espai funerari de la ciutat sinó que constitueixen un autèntic museu d’art a l’aire lliure amb peces arquitectòniques i escultures que li confereixen un alt valor patrimonial. El sabadellenc historiador de l’art Josep Casamartina apunta que “si parlem d’arquitectura, el cementiri potser és la part més interessant de la ciutat, perquè a Sabadell es feien pocs edificis de gran relleu, però al cementiri sí que es feien”.

Es tracta de mausoleus i panteons amb la signatura d’arquitectes  i mestres d’obres com Josep Renom (Torre de l’Aigua i Mercat Central, p. ex.); Juli Batllevell (Teatre-Cafè Euterpe, Hotel Suís, Despatx Lluch…); Josep Vila Juanico; Eduard M. Balcells i Francesc de Paula Nebot i Santiago Casulleras entre altres. I també hi ha un important nombre d’escultures, amb peces del sabadellenc Camil Fàbregas o de Josep Maria Subirachs. Fins que no es va inaugurar el cementiri de Sabadell el 1864, les qüestions funeràries pertanyien a l’església, i els morts s’enterraven al mateix temple i al fossar de la vila, situat aleshores al voltant de l’església de Sant Fèlix, en els carrers de la Rosa, de Gràcia i de l’Església.

Una de les persones que més bé coneix la necròpolis sabadellenca és la veïna i historiadora de l’art Ana Fernández, a la qual ha dedicat diversos estudis i llibres, com El cementiri de Sant Nicolau, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2000. Fernández subratlla que “el principal valor [del cementiri] és que, a part dels monuments, és dels pocs que conserva l’estructura i els espais de l’arquitectura higienista del s. XIX”. Una forma de concebre els espais pensant en la cura de la salut i la prevenció de  malalties, siguin infeccioses o de verola, per exemple, comunes com tantes altres en l’època abans del descobriment de la penicil·lina el 1928.

Mostra de la realitat social

La sabadellenca Ana Fernández afegeix que “el cementiri tradueix el que és la ciutat. Allà es mostren els fenòmens socials d’una manera més desinhibida, perquè allà no hi ha condicionaments socials”. Casamartina afegeix que “a la ciutat no es feien coses gaire ostentoses per por a les revoltes obreres, per exemple, per la Setmana Tràgica; en canvi, al cementiri feien la gran tomba”.

Deu sepultures singulars

El cementiri de Sant Nicolau -la part més vella, de 1864– està protegit i, ho estan especialment, deu mausoleus (edificis-capella) o panteons (construccions amb làpida realçada i escultures) per la seva singularitat arquitectònica que, alhora, són el reflex de la burgesia local de l’època. Són coneguts, doncs, els cognoms dels sepulcres més singulars i protegits: Joan Turull Comadrán i família; Jaume Molins i família; Familie Theodore Jenny Hermann; Miquel Baygual i els seus; Joan Carol Prat; Joan Fontanet Pont; Camil Giralt; Josep Sallarès Deu; Valentí Buxeda i família Casañé Bosser.

I, encara que no estiguin en aquesta llista dels que tenen fitxa pròpia al catàleg de protecció del patrimoni, la resta de construccions funeràries del cementiri de Sant Nicolau recollides en el document d’anàlisi mencionat anteriorment –i dirigit per la doctora Lacuesta– també s’han de conservar. Igualment, el 2016, en motiu del 30è aniversari de la mort de Joan Oliver (Pere Quart) es va senyalitzar el panteó de la família en el qual està enterrat.

Alguns exemples

Mausoleu de Joan Turull Comadrán i família (1885)

Joan Turull Comadrán va ser l’hereu de Pere Turull Sallent, després que el seu germà Pau morís sense descendència.

Diverses fonts atribueixen a Joan Turull Comadrán la gestió de l’herència de la família, que la va repartir entre els seus germans. El mestre d’obres del mausoleu va ser Joan Caballé Fàbregas.

Mausoleu de Miquel Baygual i els seus (1916)

Miquel Baygual Casanovas era copropietari de l’empresa tèxtil Baygual i Llonch amb Antoni Llonch. Quan Miquel es va jubilar, els seus fills Francesc i Joan es van encarregar del negoci juntament amb Antoni Llonch. L’arquitecte del mausoleu va ser Francesc de Paula Nebot.

Panteó de Josep Sallarès Deu (1915)

La fàbrica de Sallarés Deu és notícia des que el 2018 l’Ajuntament la va comprar i actualment l’està rehabilitant com per ubicar-hi diversos usos com les escoles de restauració i flequeria.

L’arquitecte del panteó va ser Eduard M. Balcells i, l’escultor, Franz Metzner, els mateixos que van treballar al panteó de Joan Carol Prat el 1918.

Panteó de Valentí Buxeda (1915)

Qui va ser l’arquitecte municipal de la ciutat i autor d’obres com el Mercat Central i la Torre de l’Aigua, Josep Renom, signa el panteó de Valentí Buxeda.

Va ser el petit de set germans, propietaris del Vapor Buxeda Vell, i va muntar l’empresa Valentín Buxeda y Sobrinos, més coneguda com a Vapor Buxeda Nou.

Panteó de Theodore Jenny Hermann (1916)

El francès Theodore Jenny Hermann era soci dels germans Pau i Enric Turull Comadrán, amb els quals van muntar Jenny i Turull SL, coneguda com a Vapor de Ca la Daniela, a la llera del Ripoll, ben a prop del pont de la Salut.

Theodore va morir assassinat a casa seva. El panteó és obra de Josep Domènec Mansana.

Panteó de la família Oliver

Entre els panteons del cementiri de Sant Nicolau hi ha el de la família Oliver, on està enterrat Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart).

El 2016, en motiu del 30è aniversari de la mort de l’il·lustre escriptor sabadellenc, l’Ajuntament de Sabadell va senyalitzar el panteó on està enterrat.