Ricard Efa és un dels dibuixants de còmics més ben considerats del país, amb més de dues dècades de trajectòria i incidència internacional. La seva especialitat és la ciència-ficció. Darrerament, entre altres projectes, treballa tant en el guió com en el dibuix de la saga de còmics Noceà, que ja té dos volums. Per a l’edició especial de Sant Jordi 2024, enraonem sobre el gènere.
Què ha de tenir una bona història de ciència-ficció?
Més enllà de les qualitats purament literàries, ha de tenir sentit de la meravella, idees excitants i un bon equilibri entre la capacitat d’especular futurs més o menys improbables i allò que és relativament plausible. Parlem de ciència-ficció, no de fantasia.
D’on provenen els personatges i els escenaris de les teves obres?
Hi ha la falsa idea que tot surt de la imaginació. Crec que surt de tot allò que puc considerar la meva dieta cultural. Tot el que he vist, llegit, viscut i m’han explicat genera una mena de caldo de cultiu que el meu cervell transforma en material nou. Prové d’un impacte i aspira a provocar-ne un altre.
Imaginar un futur catastròfic ajuda a evitar-lo?
No crec que sigui una eina ajudi a evitar-lo, però pot ajudar a advertir-lo, a assenyar-lo i a dir: “Ep, pot ser un camí erroni”. Crec que és una capacitat,ja no de la ciència-ficció, sinó de la imaginació humana: preveure, imaginar, anticipar escenaris, tot i que no cal que siguin reals ni realistes.
Hi ha més optimistes o pessimistes entre els autors del gènere?
Doncs depèn del moment i de com bufa el vent! La ciència-ficció neix com un intent de discutir, ni a favor ni en contra del progrés, als inicis de la revolució industrial, i ha anat variant des d’aleshores. Quan rep el nom, a mitjans dels segle XX, és sobretot optimista, aspira a un futur daurat de la humanitat: els humans seríem capaços de sortir i colonitzar el cosmos. A partir dels 70 i 80 es torna més fosc, apareixen tots els sub-gèneres punk, en què no hi ha futur. La ciència-ficció és per assenyalar que anem cap a la merda. Fa uns anys, era la distòpia: futur de merda, també. I últimament comencen a aparèixer moviments que pretenen el contrari, que la ciència-ficció sigui un terreny d’exploració de futurs optimistes.
Com serà Sabadell 2074?
Formarà part d’una gran àrea metropolitana de Barcelona, que necessitarà créixer més i no tindrà més terreny. Els pitjors vaticinis pinten que el mar entrarà terra endins. Per tant, segurament tindrem Mollet d’Aro a tocar. Fantàstic, sempre hem volgut tenir la platja a prop a Sabadell.
