[Per Josep Mercadé, Periodista]
El dilluns de ressaca electoral per les eleccions europees va haver de competir amb la incertesa de la constitució del nou Parlament de Catalunya, que també inaugura una incerta quinzena legislatura. No obstant això, les eleccions de diumenge a Espanya van deixar algunes perles que al llarg dels pròxims dies seran motiu d’anàlisi per tal de justificar el comportament d’un electorat a qui els partits polítics massa vegades culpen de tots els mals.
Certament, en el cas dels resultats de la candidatura Se Acabó la Fiesta (SALF) d’Alvise Pérez podem dir que és tot un fenomen. Sota l’acusació de ser un manipulador de masses a través de la seva condició d’influencer d’extrema dreta ha aconseguit dues places a l’hemicicle de Brussel·les. Alguns polítics han criticat que els mitjans de comunicació li han donat massa joc i han contribuït al seu ascens. Com sempre, el missatger acaba sent el culpable de tots els mals. Una història que es repeteix una vegada i una altra.
Els que tenim una certa edat podem recordar que el d’Alvise Pérez no és un fenomen nou. Sí que ho és en el context de les xarxes socials. Però no pel fet d’entrar al Parlament Europeu amb una plataforma d’electors tot entabanant un nombre de votants suficients per obtenir l’accés.
El 1989, sense xarxes socials, ja ho va aconseguir el polèmic empresari José María Ruiz-Mateos, també amb un discurs populista en contra del govern socialista de Felipe González. En aquell cas, un dels factors determinants del seu èxit va ser l’agressió que va protagonitzar en un jutjat al ministre Miguel Boyer, que havia estat l’artífex de l’expropiació del hòlding Rumasa propietat d’aquest empresari andalús. Aquell fet li va costar a Ruiz-Mateos una ordre de recerca i captura, però la condició d’eurodiputat li va permetre obtenir la immunitat.
Això mateix sembla que succeirà amb el líder de SALF que acumula denúncies, querelles i condemnes. Per tant, gràcies a ser membre del Parlament Europeu, més aviat podríem dir que a Alvise Pérez, a partir d’ara, li comença la festa. Realment, això de les eleccions europees sembla el Festival d’Eurovisió pel que fa a situacions estrafolàries.
Fins aquí, però, l’anècdota que amaga una realitat molt més dura, com és la baixa participació en unes eleccions que ens condicionaran molt les nostres vides. La culpa no és dels electors com alguns volen fer creure. Més aviat és la pèssima imatge i fluix debat que han ofert la major part de les candidatures més preocupades per obtenir plaça en aquest selecte club.
