- Bruckner: Simfonia núm. 6 en La menor i Te Deum.
- Ulrike Haller, soprano. Severine Maquaire, mezzosoprano. Joan Francesc Folqué, tenor. Pau Armengol, baix. Coral Carmina, Pax Cor de Cambra. Orquestra Simfònica del Segle XXI.
- Jordi Mora, director.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 5-7-24.
Amb un Teatre de La Faràndula molt ple, l’Orquestra Simfònica del Segle XXI va celebrar els seus 25 anys d’activitat, 35 edicions (durant la primera dècada, es feien dues per any) i, per cinquena ocasió, amb seu a Sabadell. Ho han fet amb un programa molt exigent i ambiciós que també commemorava el bicentenari del naixement del compositor austríac Anton Bruckner (1824-1896): per alguns, com el director d’orquestra Jordi Mora, paradigma del simfonisme decimonònic i de la simfonia com a gènere.
I, diguem-ho ben clar: juntament amb la Vuitena simfonia del mateix compositor que l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) va oferir a finals de gener dirigida també per Jordi Mora, aquest concert va ser l’únic que en tot l’any natural n’haurà homenatjat l’efemèride. Un any, per cert, en què, el món musical sí ha tingut molt present el centenari de la mort de Puccini. I és que les orquestres simfòniques de Catalunya, la majoria d’elles amb un ampli marge del seu pressupost procedent de l’erari públic, no li hauran dedicat ni un sol programa.
Davant aquest panorama l’Orquestra Simfònica del Segle XXI va presentar la
Simfonia núm. 6 i el
Te Deum, dues composicions pròximes cronològicament que Jordi Mora, deixeble de Sergiu Celibidache i profund coneixedor de l’univers brucknerià, va aconseguir nivellar i potenciar les capacitats dels diversos músics configurant un exemplar so de conjunt, amb una construcció des dels greus, trompes ubicades a la dreta i batent el gest mitja unitat abans de la pulsació amb aquella verticalitat tan celibidachiana.
Mora va conduir les obres amb uns tempi que deixaven espai a segons veus i l’acompanyament en les textures més denses assolint intel·ligibilitat de plans i una direccionalitat discursiva que van trobar en la dissolució del l’Adagio el moment més rodó del concert. També suggestius van ser els passatges de els suaus intercanvis contrapuntístics entre fustes i cordes de l’Scherzo, la cantabilitat dels temes en coral i, per descomptat, l’execució global del Te Deum que va congregar un total de 160 músics amb la participació de la Coral Càrmina i el Pax Coral de Cambra, sense orgue (l’obra el presenta ad libitum). La massa coral va destacar per l’eficient dicció, el contrast dinàmic i l’afinació general. No menys adients van resultar els solistes com a conjunt i en els passatges individuals, dels que cal lloar el fraseig noble i ample del tenor Joan Francesc Folgué i l’eficiència de la soprano Ulrike Haller arribant al Do sobreagut al final de l’obra.
De bis, el motet
Locus iste, també de Bruckner, va reblar un concert d’aquells que tornava a posar Sabadell en el mapa musical corroborant la merescuda “capitalitat cultural catalana”. I, en aquest sentit, també cal felicitar al Festival Internacional de Música de les Joventuts Musicals de la ciutat per haver acollit un programa simfònic. Quelcom que mancava i era una vella reclamació que molts hem manifestat de paraula i per escrit els darrers anys.
