“Trobaré a faltar l’adrenalina i el contacte amb les persones. No hi ha res com ajudar els altres quan estan en problemes”. El bomber més veterà del parc de Sabadell, Martí Sanabria (1964) es jubila. Ha exercit de cap de parc, el màxim comandament del cos de salvament i extinció a la ciutat, des de l’any 2019. El 30 de juny va ser el seu últim dia i ara dona pas a un nou comandament.
Sanabria, veí de Sabadell de tota la vida, acumula 42 anys d’experiència en la professió. Els seus inicis van ser fruit de la casualitat: “Tenia 18 anys i com que necessitava fer diners a l’estiu, vaig entrar com a auxiliar forestal al parc de Manresa. No m’havia plantejat mai ser bomber”, explica. Va participar en la campanya per fer front als incendis del 1982 i va repetir estiu rere estiu, una experiència que li va trastocar els plans.
[caption id="attachment_307571" align="aligncenter" width="465"]
El Martín amb l'equip de tasques d’Auxiliar Forestal a Manresa, l'any 1982 / CEDIDA[/caption]
L’any 1990 va entrar a treballar al parc de Sabadell –a l’antic edifici, que era molt vell i estava al mateix lloc, a la carretera de Barcelona–. En aquella època, recorda que els bombers eren d’una altra mena: “Els més grans només es posaven un mocador per entrar als incendis més greus. Jo formo part de la primera generació que es va posar l’equip d’aire, que avui s’utilitzen fins i tot per apagar un contenidor”.
[caption id="attachment_307570" align="aligncenter" width="700"]
Foc en una indústria a Sentmenat, l'any 1992, amb Sanabria a la dreta / CEDIDA[/caption]
El 1991, un any després d’entrar a bombers, Sanabria va fer front a un dels dispositius més difícils de la seva trajectòria: l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. Va arribar al lloc dels fets poc després de l’atac, en què van morir deu persones. La meitat eren nens. “Vam ajudar a treure les runes. Recordo el silenci que dels agents que hi havia allà. Va ser molt dur”, explica.
Precisament, una de les parts més complicades de la feina és la possibilitat de conèixer les víctimes. “Quan et donen l’adreça d’un incendi o vas a fer una excarceració en un accident de trànsit, no esperes trobar algú conegut. És el pitjor que et pot passar”, exposa. Però Sanabria, que sempre veu el got mig ple, també explica que de les desgràcies en surten històries boniques amb desconeguts: “Hi ha gent que ve al parc i ens agraeix com vam fer la nostra feina. És gratificant que els pares d’un nen a qui vam socórrer ens diguin que està bé gràcies a nosaltres, o que la víctima d’un accident de trànsit es recuperi perquè el vam excarcerar bé”.
En tots aquests anys, ha participat en l’extinció de tota mena d’incendis, forestals o industrials, aquí i en altres punts del país. Una experiència que va marcar a tota una generació de bombers, també a Sanabria, van ser els incendis forestals del 1994, els pitjors que es recorden en la història de Catalunya. El 4 de juliol, ell estava al càrrec del dispositiu en el gran foc que hi va haver a Sant Quirze. Les comunicacions eren molt complicades i un camió de bombers es va quedar atrapat en un antic camp de tir. “Vam treballar sota molta pressió, tota Catalunya estava cremant. Jo estava de responsable i vaig haver de prendre moltes decisions. Sort que ningú es va fer mal”, explica.
[caption id="attachment_307572" align="aligncenter" width="700"]
El 2013, a les riuades de la Vall d’Aran, un altre de les emergències en què va intervenir / CEDIDA[/caption]
Sanabria va tancar la seva primera etapa a Sabadell el 2006, quan va ser nomenat caporal, primer a Rubí i després a Martorell. Va decidir tornar als orígens, a Sabadell, el 2019: “Em feia gràcia acabar la trajectòria a la meva ciutat. No m’ho vaig pensar dues vegades quan em van brindar aquesta oportunitat”.
Quan un bomber arriba a aquesta posició de responsabilitat, s’allunya de la primera línia, i això era “el que més li agradava”, reconeix Sanabria. Així i tot, en aquests últims cinc anys com a cap, ha pogut transmetre els coneixements adquirits a les noves generacions i també ha fet molt equip: “No m’hi podré desvincular del tot i els ajudaré sempre que ho necessitin. I ens veurem de totes maneres per anar en bici o a la muntanya”.
