[Per Manel Camps Bosser, periodista]
La marxa de Jaume Guardiola de Banc Sabadell obre una etapa nova i en clou una altra de molt especial per a l’entitat, una etapa de fort creixement i de consolidació del BS com un dels millors bancs d’Espanya; un període complex i de canvis disruptius en molts àmbits, durant el qual l’entitat ha hagut de superar la crisi financera, econòmica i bancària més gran que hagin viscut mai les generacions actuals; un temps molt difícil en què el Sabadell també ha protagonitzat l’expansió no orgànica més intensiva de la seva història i ha encarat l’enorme desafiament de reinventar-se fent l’adaptació del seu model de negoci a l’era digital.
La sorpresa que ha causat la notícia, i evidentment la coincidència dels cognoms, m’ha fet pensar en el Guardiola del Barça, el Pep, avui al Manchester City, que també va sorprendre tothom marxant voluntàriament de l’entitat molt abans del que s’esperava, després d’haver cobert una etapa professional històrica. Parlar del Guardiola entrenador és parlar sempre d’un bon professional, un pencaire que sent els colors, que coneix i estima el seu ofici i la seva feina; un cap d’equip rigorós i exigent, i un bon catalitzador de persones i equips, perquè sap dirigir-los i motivar-los; una persona pragmàtica, pròxima i cordial, de formes exquisides i sensible amb els rivals, un home respectuós i amant del fair-play, reconegut per tots els col·legues de professió i merescudament respectat. Doncs bé, el mateix es podria dir del Guardiola banquer, el del Sabadell, i, més enllà d’altres consideracions, aquest tarannà que destaquen els que el coneixen i tracten és el que voldria destacar.
El Guardiola del Sabadell ha estat el segon barceloní al capdavant de la gestió diària del banc després de Joan Maria Nin, el primer no sabadellenc que va assumir aquesta alta responsabilitat. Dues personalitats i dos estils ben diferents de fer la mateixa feina. Jaume Guardiola ha estat 13 anys al banc, uns anys intensos i crucials per al desenvolupament futur de l’entitat en què ha sabut ser el company de tàndem i perfecte executor de la visió de Josep Oliu, president executiu durant l’etapa que han compartit i la persona que el va anar a fitxar a Madrid, el juny del 2007 –quan Nin va plantar el banc per anar-se’n a La Caixa– i el va fer tornar a Barcelona i sobretot al Camp Nou, que tant trobava a faltar com a culer durant els anys que va ser fora de Catalunya fent créixer el BBVA en terres americanes. Guardiola i Oliu sempre han tingut una especial sintonia personal i un perfecte encaix professional, que han estat clau per generar-los la confiança mútua necessària per tenir estabilitat i vèncer els múltiples desafiaments que han hagut d’encarar tots dos al capdavant del banc en el cicle que ara es tanca.
Fa temps, en una entrevista que se li va fer a la revista interna del banc, Jaume Guardiola va dir que per a ell el secret de la felicitat rau a combinar la satisfacció del que ja s’ha aconseguit amb l’ambició i el somni d’assolir metes noves. És clar, doncs, que compleix ambdues condicions. D’una banda, perquè pot sentir-se ben satisfet de la labor que ha fet com a conseller delegat durant aquests anys; sense els assoliments que ell ha dirigit, avui el banc no podria plantejar-se el repte de transformació que s’ha fixat de cara als pròxims anys. I de l’altra, perquè, encara que continuarà vinculat al Sabadell com a president de la filial mexicana, es retira i obre així una etapa vital nova en què podrà assolir totes aquelles metes més personals que sempre deu haver ambicionat de fer realitat algun dia, sabent a més que, com li passa al Guardiola del Barça a l’entitat que és Més que un Club, el seu pas per l’entitat del Bon Servei ha marcat també una època.
