Balbina Pi i Sanllehy, sindicalista, feminista i sabadellenca d’adopció

Dedicada plenament al servei de la causa sindical, al federalisme i al feminisme, Balbina Pi era una excel·lent oradora, que atreia el públic amb la seva paraula vibrant i una apassionada escriptora, que convencia amb la seva ploma lluïda i ardent. També va ser una aplaudida i apreciada actriu i en el món familiar va ser una amantíssima mare, tal com confirmava la seva filla Teresa.

Balbina Pi i Sanllehy va néixer a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) el 20 de setembre de l’any 1896. De ben jove es va establir a Sabadell, on seguidament va entrar en el món del treball dintre del ram tèxtil, i es va incorporar al sindicat de la CNT, i molt aviat va formar equip amb les seves companyes Teresa Claramunt, Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet, entre d’altres, les quals van recórrer diverses poblacions catalanes en actes de propaganda sindicalista i republicana. Dintre de l’àmbit polític va tenir de companya l’admirable sabadellenca Fidela Renom i Soler. L’any 1917, Balbina Pi va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats, i la primera intervenció pública com a oradora va tenir lloc en un míting celebrat a Sabadell, amb assistència del líder sindicalista Ángel Pestaña.

Casada amb el sindicalista Gonçal Soler i Bernabeu, van tenir tres filles: la Teresa, l’Assutzena i la Llibertat, les quals, en el curs dels anys, van esdevenir tres reputades artistes del cant i de la pintura.

A part d’atendre les tasques familiars de la seva pròpia llar, la Balbina cuidava l’aparell sindical i també va col·laborar sovint amb el periòdic Solidaridad Obrera, signant els seus escrits amb el seu nom propi i amb els pseudònims de Margot i el de Libertad caída. La publicació en el susdit periòdic Solidaridad Obrera d’un discurs que va pronunciar la Balbina, al cinema Muntanya del Clot, (Barcelona), va costar al director del periòdic, Ángel Pestaña, sis mesos de presó.

Segons va explicar l’anarquista García Oliver, Balbina Pi va brodar les primeres banderes negre-i-vermelles que es coneixen, i ja en els prolegòmens de la Guerra Civil espanyola es va marginar per desacords amb les últimes promocions de militants i va formar i dirigir La Agrupación Feminista Anticlerical.

Durant la guerra civil, Balbina Pi va ser sempre present en primera línia al servei de la República. En acabar la contesa, es va exiliar com tants i tants altres sabadellencs, cap a França, acompanyada dels seus familiars, on després de residir en diverses poblacions franceses, com Perpinyà, Marsella i París –en aquesta darrera capital, hi van viure 35 anys–. A l’exili va reprendre la seva tasca teatral —havia actuat en diverses obres teatrals paral·lelament a la seva activitat política— a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de Represaliats.

El seu marit, Gonçal Soler, havia nascut a Alcoi el 30 de gener del 1896. Acabats els estudis primaris, va començar a treballar en el ram del tèxtil com a teixidor. Establert a Sabadell, va esdevenir un dirigent de la Federació Local de Sindicats, al costat de Josep Rosas, Miquel Bertran i Josep Moix. Orador fàcil, també va escriure al periòdic Vertical, que va dirigir del 1933 al 25 de maig del 1934. Durant la guerra, va tenir un càrrec important al PSUC. Aquesta incorporació del Gonçal al partit comunista va provocar la separació de la parella. Acabat el conflicte bèl·lic, el van detenir i empresonar a la Model, on va ser condemnat a mort, però gràcies a la intervenció dels sabadellencs Josep Maria Marcet, Esteve Maria Relat i Antoni Tamborini, el van alliberar.

L’any 1972, la Balbina Pi es va traslladar a la Catalunya Nord, per estar més a prop de la terra estimada i enyorada, instal·lada a Banyuls de la Marenda (Vallespir), només hi va poder viure un any, puix el dia 24 de juliol de l’any 1973 va morir a la seva llar, rodejada dels seus familiars i d’altres amics igualment exiliats.

Balbina Pi i Sanllehy serà recordada sempre per aquells que van tenir el goig de tractar-la i de gaudir de la seva noble i sincera amistat, i també per tots aquells altres que la van aplaudir.

Per part seva, el Gonçal, després d’estar a diferents localitats franceses, el 1972 també es va establir a Banyuls de la Marenda per estar a prop de la família. Va morir el juny del 1976.

La filla gran del matrimoni, la Teresa Soler Pi, va ser molt coneguda com a Teresa Rebull, perquè com a nom artístic va agafar el cognom del seu marit, el periodista i polític Pep Rebull. La Teresa va ser activista política i després artista i cantautora que va defensar els drets dels catalans i la cultura i la llengua catalanes des de l’exili. Un exili que la va afectar profundament, ja que la va mantenir lluny de Catalunya.

Inicis en el sector tèxtil

Nascuda a Sabadell l’any 1919, amb només dotze anys, va començar a treballar en una fàbrica tèxtil i, tot i provenir d’una eminent família anarquista, es va convertir en marxista afiliant-se al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Aquí va defensar les idees d’esquerres, republicanes i feministes. També va treballar per a la Generalitat, gràcies al fet que la seva mare era amiga del president de la Generalitat, Lluís Companys.

Amb l’esclat de la guerra civil va treballar com a infermera per a les tropes antifeixistes, fins a ser empresonada a Barcelona pels fets de maig del 1937, el breu conflicte armat als carrers de Barcelona desfermats per l’assalt impulsat pel partit estalinista, PSUC, contra el control obrer a la seu contra Telefónica, i que se’n va anar de casa dels seus pares. Més tard va aconseguir fugir. Se’n va anar cap a Vic, on es va trobar amb el seu company Pep Rebull i diferents artistes.

El 1941 es va exiliar a França, on es va retrobar amb el seu company que no podia tornar per haver estat condemnat. Allí es va unir a la resistència partisana durant la Segona Guerra Mundial.

Després de la guerra, Teresa Rebull va estar molt involucrada en els florents moviments artístics i culturals de París, on es va associar amb Jean-Paul Sartre, Albert Camus i on va participar amb entusiasme a l’aixecament de maig del 1968.

Més tard, va formar part de la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), però va deixar de militar el 2006 arran de la retallada de l’Estatut.

A partir del 1968, a París i a la Catalunya Nord, va entrar en contacte amb el moviment de la Nova Cançó, on era coneguda com “l’àvia”, pel fet que tenia més edat que la resta dels principals integrants del moviment, com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, o Raimon.

A partir de llavors, als 50 anys, va decidir dedicar-se a ser cantautora, amb gires per tot l’Estat espanyol i també per països europeus en defensa de la llengua i la cultura catalanes, fins al 1980.

Va utilitzar la música i l’art com una arma contra la dictadura franquista. Va tenir una gran activitat musicant poemes de poetes catalans.

Teresa Rebull va romandre activa fins a la seva mort, el 2015.

En una carta dirigida al biògraf Ricard Simó Bach, parlant dels seus pares, la Teresa escrivia:

“M’hauria agradat donar-te informacions sobre coses concretes dels meus pares ja que n’hi han hagut tantes... Jo sé que ells van contribuir a fer possible, junt amb el poble de Sabadell, el triomf electoral de Lluís Companys, fent-lo diputat en aquells temps. Tu ho deus saber més bé que jo. Les activitats socials i polítiques de la mare i la seva participació en mítings, junt amb el mateix Lluís Companys, Martí Barrera, Ángel Pestaña, Joan Peiró i altres, abans de l’any 1931 i després, són abundants. Llàstima que per modèstia i la seva manera de ser, no hagin deixat escrites les seves memòries! No obstant això, existeixen testimonis escrits en els periòdics Solidaridad Obrera i altres com el Vertical, etc. Quan torni a Sabadell, ja ens veurem.

Entretant, una abraçada. Teresa.”

Anys més tard, la Teresa, també va tenir unes frases emotives per al pedagog Jaume Viladoms. A la biografia Jaume Viladoms i Valls. Record homenatge al mestre i lluitador social, d’Eduard Masjuan, la Teresa escriu:

“I tu, Jaume, passant per damunt de totes consideracions i entrebancs del moment amb tota la força i voluntat inabrandable del teu saber, del teu voler, amb la convicció que el saber és una barrera per a l’absurd, la hipocresia, la negror, l’absolutisme, et senties feliç i et donaves contra tots els perills a aquest jovent per fer-ne homes i dones d’esperits lliures per al demà, però també per sortir-los de l’espantós temps que els havien deixat un país d’humanitat trasbalsada pel terror i la injúria”.