El Teatre Pista Rubión, l’escenari que va marcar una època

Pocs establiments poden presumir de tanta antiguitat com pot fer el Rubión. Des que aquella modesta tasca va obrir les portes, passant per diverses èpoques i dificultats, fins a l’actual restaurant d’excel·lent cuina, han passat 222 anys.

A més, amb el pas del temps, el Rubión ha esdevingut una icona de la ciutat. L’època més gloriosa, segurament, la va viure els anys cinquanta quan, a més de bar i de restaurant, disposava d’un gran espai interior, i a l’aire lliure, de 400 metres quadrats amb escenari i pista de ball. Un escenari idoni per a revetlles, festes i tota mena d’actuacions. S’hi representaven teatre i sarsueles, a més d’espectacles musicals. Els millors artistes del moment, com Antonio Machín, Antonio Amaya o la vedet sabadellenca Maty Mont, hi havien recollit grans èxits.

Tot va començar quan, l’any 1803, un familiar del sastre Pere Planell, més conegut per Mamà, es va traslladar a una casa del llavors conegut com el pla de Sant Jaume, i hi va establir una taverna, la qual ja des del principi va ser coneguda com cal Mamà per pertànyer, el propietari, a la família Planell. Aquella tasca es va anar popularitzant amb el transcurs del temps perquè hi acudien molts traginers sabadellencs. Segons indicacions de Carles Peig Borguñó Lilà, un dels que organitzaven les festes populars a la placeta dels Tres Quartos i que juntament amb els seus companys va fundar el 1845 la primera colla d’ocellaires, després d’haver-se celebrat el primer certamen pajaril, es van dirigir a cal Mamà, on es van obsequiar amb un refresc a tots els ocellaires distingits a la competició.

Explica Marian Burguès que cal Mamà era una taverna ensotalada del carrer de Sant Jaume, que durant molt de temps va ser refugi dels vençuts i desenganyats de la vida. Dels perdedors, vaja. En passar pel davant, ja es quedava tip de la bafarada d’aiguardent que sortia del portal. L’aigua de rentar copes i gots servia per regar el davant, com un esquer que servís per atreure més parròquia. Allà es cantava i es jugava, es feia el cau o la brisca, i es jugava mig petricó d’aiguardent, de la dolça o de la forta, bevent per parts iguals el que guanyava i el que perdia.

Aquella popular i típica taverna va ser molts anys coetània de les altres que hi va haver a Sabadell, com cal Pere Joan; la Fassina; el Turó; ca l’Anima; cal Magem; cal Magriñà; cal Duran; la Botelleria del Pedregar; cal Peret; cal Sacs; ca la Magina; cal Lòsega; cal Pepis-Mamà o ca la Xica i d’altres no menys recordades. A causa de l’incessant progrés que any rere any es desenvolupava a la ciutat, moltes tavernes van anar tancant.

El senyor Salvador Rubión, que havia estat propietari de La Mata, va obrir un establiment de venda de begudes al carrer de Gràcia que va esdevenir molt popular. A la seva mort, el seu fill Emili va adquirir la taverna de cal Mamà i la va transformar en el Cafè Nova Alegria. Va ampliar el negoci de taverna i de begudes amb un servei de menjars. Per tant, podia entrar clientela als matins per fer la barreja, al migdia per dinar i al vespre per fer la copeta. Un bon negoci. Anava tan bé el Cafè Nova Alegria, que l’Emili Rubión va enderrocar-lo per construir al mateix lloc el Bar Restaurant Rubión. Era l’any 1945.

L’establiment es va construir a la moderna, i oferia un magnífic aspecte que acreditava al decorador el senyor Enric Ribas, de l’Imperial Exprés de Barcelona. El saló destinat al servei de cafè i begudes, on hi havia el bar al cantó lateral esquerra, era ampli i ventilat, i reunia condicions higièniques. El propietari, el senyor Emili Rubión, va atendre amablement els convidats el dia de la inauguració i va respondre totes les preguntes relacionades amb el nou local. Al primer pis, a més de diverses dependències, hi havia l’espaiosa sala destinada a banquets i a festes familiars. Anys més tard, Llorenç Torrent i Ramona Rubión, el gendre i la filla d’Emili Rubión, serien artífexs i testimonis del zenit del Rubión.

El dia 20 de juny del 1948 es va inaugurar el Cafè-Pista Rubión, una esplèndida pista que s’havia construït al pati-jardí. La reanomenada orquestra Muixins va interpretar un selecte concert i va ser molt aplaudida per la nombrosa concurrència que omplia el magnífic espai. Per la revetlla de Sant Joan hi va prendre part la coneguda cobla La Principal de l’Escala.

La premsa de Sabadell comunicava el dia 6 de juliol de 1948 que al pati del Rubión s’improvisaria un escenari a fi de celebrar funcions teatrals durant aquell estiu, a la nit. La inauguració s’efectuaria pròximament amb una coneguda i aplaudida companyia.

Les coses van millorar, i molt, quan el juliol de 1950, la companyia Cunillé-Vilarrasa es va fer càrrec de la Pista Rubión i s’hi va instal·lar un magnífic escenari perquè la companyia pogués desenvolupar les seves activitats, i el seu propòsit era representar funcions teatrals i altres espectacles tots els dissabtes i diumenges d’aquell estiu. S’esperava que les esmentades actuacions serien acollides amb gust pels seus nombrosos admiradors a jutjar pel prestigi de la companyia, alhora que gaudirien de la deliciosa temperatura que en aquella pista imperava.

Per iniciativa del celebrat artista sabadellenc Jaume Cunillé, pagant-ho de la seva butxaca i sota la direcció de l’expert tramoista Juan Creus Monjo, es va construir un escenari a la Pista Rubión. El marc escènic, d’uns 12 metres d’amplada, 5 de fons i 6 d’alçada, permetia que les obres poguessin ser magníficament presentades. L’arrendatari de la Pista, el senyor Crous, havia donat tota mena de facilitats perquè l’escenari indicat reunís condicions apropiades per a la celebració d’espectacles d’estiu. En ser a l’aire lliure, en cas de mal temps, s’havia de suspendre l’espectacle o traslladar-lo a l’Alcázar o al Colon.

La inauguració va tenir lloc el diumenge 9 de juliol del 1950, a la nit, i hi va actuar l’aplaudida Companyia Cunillé-Vilarrasa, que va representar la preciosa comèdia en tres actes Madre Alegría, original de Luis Fernández de Sevilla i Rafael Sepúlveda.

En aquella obra, delicadament dirigida per Jaume Cunillé, tots els qui hi van prendre part es van distingir notablement, i va ratllar a gran altura la distingida conciutadana Teresita Cunillé, encarregada d’interpretar la protagonista. Amb tota naturalitat l’artista va desenvolupar la seva comesa, romanent l’auditori pendent de la seva acurada tasca. Igualment, van estar en caràcter en els seus respectius papers, les actrius tan conegudes i aplaudides del públic sabadellenc, Isabel Estorch, Trini Avelli, Concepció Arquimbau, Amparo Elias i Angela Guart. Amb Madre Alegría, va debutar la simpàtica jove actriu sabadellenca Conchita Puig, la qual va demostrar que si continuava els seus estudis, sota la direcció de Jaume Cunillé, arribaria a destacar-se en actuacions successives. A la interpretació també es van distingir Domènech Vilarrasa, Jaume Cunillé, Albert Adell, Enric Monell i Lluís Sala.

A cada final dels actes, els artistes van ser reclamats al marc escènic, i van donar proves l’auditori d’haver vist amb complaença l’actuació de Companyia tan celebrada. Per a la segona funció de la temporada que tindria lloc el diumenge següent, a la nit, estava anunciada la comèdia La Mariona té un secret.

El 1950, també, s’havia creat la companyia Cunillé-Vilarrasa. La Teresa Cunillé i el seu marit i company d’escenari, Domènec Vilarrassa i Pérez, també sabadellenc, van crear una companyia que comptava les seves actuacions per èxits. Tant és així que van ser contractats pel Teatre Romea de Barcelona.

A més d’actuar al Teatre Romea, tenien arrendada als estius la Pista Rubión. Un altre dels bons moments de la companyia va ser La vida d’un home, de Feliu Aleu, el darrer èxit del teatre català. Era l’estiu del 1952. El públic amant del teatre va acollir amb interès l’anunci d’aquella representació. A més, els aplaudiments que va collir Teresita Cunillé, al final de cada acte, van semblar també un homenatge dirigit al pare de l’actriu, el malaguanyat Jaume Cunillé, l’home que va consagrar tota la seva vida a l’art teatral i que tant es va revelar a cultivar el temperament artístic de la filla.

Aquells aplaudiments van avivar el record de Jaume Cunillé i es va sentir molta pena en pensar com hauria estat de feliç si una mort prematura no li hagués privat del plaer de ser testimoni d’un dels triomfs més destacats de la seva filla, el somni daurat de tota la seva vida. Jaume Cunillé havia mort el desembre del 1951.

La vida d’un home era una gran comèdia, original d’argument i escrita amb molta habilitat i naturalitat el diàleg. El tema, desenvolupat amb menys habilitat, podia baixar al terreny del que és escabrós, ja que es tractava d’una dona que arrossegada gairebé inconscientment per uns amors que van néixer a la infància, va arribar a ser infidel al seu marit, però la comprensió d’aquest i la manera amb què es mouen i s’expressen els altres personatges, molt particularment el Pare Anselm, treuen tot el sabor d’immoralitat que pogués enfosquir aquesta producció.

Tots els intèrprets van ratllar a gran altura i cal destacar no obstant això la tasca del primer actor i director Luis Orduna, en el paper de Quimet del carril i la de Teresita Cunillé en el personatge de Maria Baliarda. La companyia Cunillé-Vilarrassa va tenir arrendada la Pista Rubión fins a l’estiu del 1955.