El ninotaire català que podia trepitjar el bigoti de Hitler

Una de les trinxeres de la guerra més sagnant de la història feia un pam d’amplada, es defensava amb tinta i tenia l’humor com a munició. Permetia trepitjar el bigoti de Hitler, deixava per terra el poder de l’esvàstica, satiritzava la frenètica ambició nazi, enfonsava submarins U-boot, estimbava tancs contra el front rus i ridiculitzava els titelles del Tercer Reich.

Mario Armengol (Sant Joan de les Abadesses, 1909 - Nottingham, 1995) va ser un dels ninotaires més importants de la Segona Guerra Mundial, al servei del ministeri d’Informació de Churchill. Les seves caricatures satíriques es van publicar a diaris i revistes de països de tot el món, aliats de Londres i neutrals. El Museu Nacional d’Art de Catalunya tanca aquest diumenge una mostra del seu art. Tinta contra Hitler és l’exposició més gran que s’ha fet mai amb caricatures del conflicte, comissariada pel periodista de guerra sabadellenc Plàcid Garcia-Planas i l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta. 

Aquests tresors van sortir a la llum a Sabadell durant un trasllat de domicili. Armengol vivia al carrer Cervantes i estava casat amb una sabadellenca abans de travessar la frontera per enrolar-se a la Legió francesa. El 1941 va canviar el fusell per la ploma i va treballar incansablement fins al 1945 per a Londres. “És el ninotaire català amb l’obra més estesa, publicat a diaris de tota Amèrica i Oceania. És l’únic espanyol que va treballar massivament per la propaganda dels anglesos i els aliats, però alhora era un perfecte desconegut”, exposa paradoxalment Garcia-Planas.

Els seus projectils arribaven molt més lluny i li permetien venjar-se de Franco, “l’origen del seu periple vital”, retratat com un titella petit, un enllustrador de les botes de Hitler i un pidolaire. Aquí no es lliurava ningú: Mussolini es convertia en un infant beneit, el col·laboracionista Pierre Laval era il·lustrat com un gos de caça dels nazis i alguna caricatura dels japonesos, empetitits, fregava el racisme. Els cartoons estan carregats de mala llet quan ensenyaven un Hitler completament boig, però eren plens de subtilesa i intel·ligència. N’hi ha que amb una ullada permeten entendre la guerra sencera, altres –“escopinades d’un instant”– són indesxifrables sense context. “Dibuixen amb clau d’humor la guerra més sagnant de la història”, afegeix. Els anglesos van definir el que feia Armengol com “un humor esmolat, amarg i càustic, típicament català”, tal com recull l’exposició. Garcia-Planas hi afegeix: “És un humor molt del Vallès Occidental, molt de Sabadell”. 

Per a ser artista, Armengol va driblar els designis familiars, que el volien a la fàbrica tèxtil de Terrassa. L’exposició mostra un il·lustrador en evolució, experimental, “un ninotaire a la recerca dels seus ninots, molt versàtil, que s’avança al còmic modern”. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, la fi d’Armengol com a ninotaire. Un dels últims records que tenen d’Armengol abans de morir és ballant sardanes que emergien d’un vinil, tot sol, a Anglaterra, d’on no va marxar mai.

Tinta contra la desmemòria

Seria possible veure publicats dibuixos com aquests avui en dia? “Les caricatures són un terreny fèrtil per reflexionar sobre els límits de l’humor: on comença la meva llibertat per dibuixar i on comença la dignitat de l’altre?”, es pregunta el reporter de guerra sabadellenc. “Com a periodista, jo no podria publicar-ne algunes que, per exemple, animalitzen l’enemic”, comenta. Però aquesta exposició és més necessària que mai: “Fa 20 anys, aquesta descoberta hauria estat merament historicoartística. Però avui s’han trencat consensos. La banda dreta del trumpisme diu fàstics contra Churchill, l’home que va contractar Armengol”. Hi coincideix Arnau Gonzàlez i Vilalta, també comissari de l’exposició: “Com a historiador, la genialitat dels seus dibuixos són el fracàs de la democràcia europea feta evidència. Ja no hi ha consens sobre el desastre humà que causà Hitler”. 

Armengol torna finalment a Catalunya, aquesta vegada posant la tinta al servei de la desmemòria.