El seu nom era Antònia España Hernández, vivia al barri de Can Rull. Era la segona de catorze germans, d’una família oriünda de Còrdova. Per als que la coneixien i la tractaven era simpàtica, agradable, alegre i treballadora. L’Antònia era una noia molt estimada que mai va fer parlar i que col·laborava en l’organització d’actes cívics i socials del barri. Només tenia setze anys. Va morir apunyalada per un pretendent enfurismat, que es va sentir molt ofès i humiliat quan ella el va refusar per enèsima vegada. Aquell jove, dominat per una obsessió malaltissa, ofuscat pels seus mals pensaments i deixat anar pel més execrable dels instints, va aplicar aquella màxima del masclisme desaforat “o per a mi, o per a ningú”. La va apunyalar i va fugir corrent.
Eren les cinc del matí del dijous 15 de setembre del 1977, al capdavall del carrer de Permanyer de Sabadell, a prop del lloc on ella treballava, ara fa quaranta-vuit anys. Va ser un crim passional. Una notícia per omplir les pàgines de El Caso, però que es va convertir en la mostra de condol més gran que s’hagi pogut veure mai a Sabadell. Un comiat multitudinari que, segurament, per anys que passin, mai tindrà ningú de Sabadell. Milers i milers de persones van acompanyar el seu fèretre fins al cementiri.
Sabadell ha rendit homenatge a les seves persones més admirades i estimades; als prohoms i sabadellencs il·lustres i d’altres morts en dissortades circumstàncies, amb uns comiats molt sentits i multitudinaris, com podrien ser els casos dels enterraments de Sardà i Salvany, Narcís Giralt, Ferran Casablancas, Josep M. Marcet, Ramon Torras i tants d’altres. No es tracta de fer cap llistat sencer, només citar-ne alguns per poder fer comparacions. També, més cap aquí, el comiat dels membres de la Policia Nacional assassinats per ETA a la cantonada dels carrers de Ribot i Serra i de Josep Aparici, el desembre del 1990, o, tres anys més tard la dissortada mort de cinc joves en un accident de trànsit, quan el cotxe que els duia es va estavellar contra uns arbres baixant per la carretera de Matadepera. Tots aquests enterraments van ser memorables i multitudinaris, però cap d’ells va tocar vores amb el que se li va efectuar a l’Antonia.
El Diari de Sabadell del divendres 16 de setembre publicava que la notícia de l’homicidi –la impressió més generalitzada era que es tractava d’un intent de violació– es va divulgar ràpidament per tota la ciutat i va generar un ampli malestar popular que es va traduir a mitja tarda en una manifestació que des de Can Rull pels carrers cèntrics de la ciutat es va traslladar a la plaça de Sant Roc, davant de l’Ajuntament. S’hi van aplegar unes 8.000 persones.
- Milers de persones van sortir a carrer a reivincidar-se
- Cedida
Demanaven justícia per a l’Antonia i sol·licitaven una vigilància nocturna més intensa dels carrers de la ciutat. Una comissió de vint-i-vuit veïns es va reunir amb l’alcalde accidental i el consistori en ple. Posteriorment, a dos quarts de deu, l’alcalde i diversos regidors van sortir al balcó principal. El senyor Royo va informar que s’estaven fent les gestions oportunes perquè el jutge permetés el trasllat de les restes mortals des del dipòsit al domicili de la família España Hernández. La multitud exigia el fèretre a la plaça de Sant Roc per portar-lo a coll fins a Can Rull. L’alcalde accidental va dir, a més, que la policia estava activant les investigacions i que s’intensificaria la vigilància nocturna. El diputat del PSUC, senyor Gutiérrez Díaz, va suspendre la reunió prevista al Teatre Municipal La Faràndula i amb la plana major dels comunistes sabadellencs van acudir a interessar-se per la qüestió dialogant amb l’alcalde i regidors.
El divendres dia 16 de setembre, cap a la set de la tarda, el carrer de Vilarrúbias anava ple de gom a gom d’una gentada de milers de persones, en absolut silenci, que, a pas ben lent, es dirigien cap al cementiri. El silenci només el trencaven les dones que encapçalaven la manifestació amb eslògans com “respeto... al cuerpo... de la mujer” que anaven repetint en forma de cantarella amb l’ajuda d’un megàfon. Una gran manifestació. Perquè va ser això, una gran mobilització sense precedents.
Un acte que s’hauria de situar en el seu context, en la seva època. Just al mig de l’anomenada Transició. Aquells dies pocs sindicats i partits tenien la capacitat de mobilització que tenien Comissions Obreres o el PSUC. Grans mobilitzacions en casos d’injustícia, en què també s’afegien grups radicals. Ja s’havia demostrat l’any anterior amb la vaga general del 26 de febrer del 1976 i la vaga del metall de la tardor. Una vegada legalitzats –ho van ser el dissabte de Setmana Santa del 1977– no perdien ocasió per organitzar mobilitzacions per conscienciar i sensibilitzar la ciutadania, a més, feien vots de cara a guanyar l’alcaldia que, de fet, varen aconseguir a les eleccions locals de l’abril del 1979. Precisament, l’alcalde Antoni Farrés, guanyador d’aquelles eleccions, explicaria uns anys més tard en una entrevista de l’historiador sabadellenc Xavier Domènech: “Al barri de Gràcia van assassinar una noia i es va imputar a la insuficiència de l’enllumenat públic. La veritat és que les feministes van petjar molt l’accelerador i van radicalitzar molt el conflicte. Hi va haver una concentració davant la plaça de l’Ajuntament. Recordo que aquella nit el PSUC tenia un acte a La Faràndula i el vam haver de suspendre. Vam anar tots allà a veure com es reconduïa la situació. Els grups més radicals, els grups extraparlamentaris, estaven plantejant entrar a l’Ajuntament. D’això me n’he recordat algunes vegades”.
A les 6 de la tarda d’aquell divendres s’havia iniciat, a la plaça Ròmul, l’acte del sepeli: una gran concentració i manifestació que amb lentitud i ordre es dirigiria a peu fins al mateix Cementiri Municipal. Encapçalaven la marxa agents de la Policia Municipal, per tal de deixar el pas lliure. Integraven el seguici fúnebre més de 20.000 persones, a més d’altres milers que s’anaven congregant a mesura que la manifestació avançava pels diversos carrers de la ciutat. Eren visibles una colla de pancartes que, entre altres inscripcions deien: “Basta de violaciones y crímenes”, “No te olvidan”, “Contra la delincuencia y violaciones: cultura y trabajo”, “Policía: menos represión y más vigilancia y seguridad para el pueblo”, “No más crímenes ni violaciones; exigimos medidas para evitarlo”. En una podia apreciar-se fins i tot la foto de l’Antonia, mentre que un altre retrat estava adossat a la mateixa caixa. El fèretre va ser portat a coll, amb gran dolor de tots els familiars que l’envoltaven. Seguien una vintena de rams i corones de flors al seu darrere.
El seguici fúnebre va discórrer pel carrer Sant Isidor, passant per l’Estadi Municipal Creu Alta, direcció al carrer Martí Trías, carretera de Prats, avinguda Ejército Español, per dirigir-se, una vegada arribats a la plaça Marcet, pel carrer de Vilarrúbias fins a enllaçar amb la carretera de la Salut que els havia de portar fins al mateix Cementiri. Cap a les 6.45 de la tarda, al pas davant de la fàbrica de Viladomat, SA, els manifestants van sol·licitar que els treballadors deixessin de treballar i s’unissin al dol; al cap d’uns instants, després de prèvies converses, el soroll dels telers deixava de sentir-se. En el transcurs de la marxa s’escoltaven tota mena de comentaris: que si el mòbil havia estat la violació, que si gelosia, que si... fins i tot es va arribar a assegurar que el delinqüent ja havia estat detingut. Aquesta possibilitat seria negada categòricament per la policia.
Tot va transcórrer amb normalitat, i es va arribar al cementiri cap a les 8 del vespre, on altres milers de persones esperaven l’arribada del fèretre. L’esplanada del davant del recinte estava totalment abarrotada d’automòbils. L’enterrament va tenir lloc a la zona nova del Cementiri Municipal entre la pena, la indignació i la desesperació d’un ingent nombre de sabadellencs que s’hi varen congregar. Cap a les 8.30 del vespre es va donar per conclòs l’acte.
Aquell mateix dia, cap a les 10 de la nit, un grup de joves de l’anomenat Grup de Joves de Cifuentes es va personar a la redacció del Diari de Sabadell per manifestar un aclariment sobre la informació apareguda a la darrera edició del diari. El Grup de Joves, del qual l’Antònia era membre, anava en representació pròpia així com dels pares i amics de la víctima per indicar que l’Antònia no era militant del PSUC, com en un principi s’havia dit, ni de cap altre partit polític. Van aclarir també que només duia a terme activitats culturals i cíviques, però no polítiques pel que fa a militància. Així mateix, es van mostrar disgustats per l’oportunisme adoptat per diversos partits polítics i per unes fulles repartides pel barri explicatives del fet, alhora que afirmaven que aquest havia estat un succés de conscienciació de tota la ciutat i no d’un sol partit o només d’uns quants.
El dimarts 20 de setembre, després d’una declaració formal, va ser detingut l’autor del crim i, efectuades totes les diligències, va ser traslladat a la presó Model. Era un jove de 19 anys que formava part de l’entorn de la víctima. La policia de forma ràpida i discreta havia començat les interrogacions pels joves que integraven l’entorn de l’Antònia.
