Aquella caseta finlandesa també anomenada Suomi

El ressò de la catàstrofe ocorreguda al Vallès el 25 de setembre del 1962 també va arribar fins a Finlàndia. Les notícies que hi arribaven varen propiciar l’oferiment d’un valuós donatiu als damnificats per les inundacions. Una donació que consistia en dues cases prefabricades de fusta, que l’Associació d’Indústries Finlandeses de la Fusta i Derivats enviaria amb destinació a Sabadell i a Terrassa, llevat que les autoritats espanyoles creguessin oportú destinar-les a altres llocs afectats per les riuades torrencials.

Aquelles cases ocupaven, una vegada muntades, una seixanta de metres quadrats cadascuna i constaven d’una sala gran i dues habitacions més petites. Serien enviades amb tots els detalls i amb màxima urgència. Encara que la veritable importància era el gest dels amics finlandesos, el valor conjunt de les dues cases oscil·lava entre un milió i mig i dos milions de marcs finlandesos, que equivalia a entre dues-centes vuitanta mil i tres-centes vuitanta mil pessetes.

El 13 d’octubre del 1962, l’Ambaixada espanyola va expressar el seu agraïment més profund en nom del Govern d’Espanya a la Federació de la Indústria de la Fusta de Finlàndia per la valuosa donació de les dues cases de fusta. Va expressar que les cases es posarien a la disposició dels afectats per les inundacions i també va donar les gràcies per totes les nombroses mostres de solidaritat i compassió que l’Ambaixada havia tingut el privilegi de rebre.

De la casa que suposadament havia d’arribar a Terrassa mai se’n va saber res. Consultats els arxius de la ciutat veïna, Històric, Municipal i Tobella, no s’ha trobat cap mena de notícia, res de res. Vol dir que aquella casa devia anar a algun altre lloc o devia desaparèixer. De fet, el Diari de Sabadell de l’1 de maig del 1990 exposava: “El Gobierno finlandés regaló una segunda casa que se perdió al poco tiempo”. La casa destinada a Sabadell sí que va arribar i va fer un bon servei durant molts anys, tants com 28, però el seu final va ser d’allò més trist i dissortat.

Primer va ser utilitzada com a magatzem i centre d’acollida i d’ajuda per als damnificats de la riuada i després, la regidoria d’Esports, dirigida aleshores per Joan Casablancas, va cedir la casa a la Joventut Atlètica Sabadell (JAS) com a seu de l’entitat, era l’any 1964. La casa prefabricada es va ubicar a l’entrada de les pistes d’atletisme al damunt d’una solera de formigó i es va habilitar com a oficina i seu de la JAS. Aviat els socis de l’entitat la van anomenar Suomi, “Finlàndia” en finès. El 24 de desembre del 1969, el Diari de Sabadell anunciava l’assemblea de socis de la JAS: “El dia 26, festivitat de Sant Esteve, tindrà lloc a la casa finlandesa Suomi, situada a les Pistes Municipals, l’assemblea general ordinària de socis que anualment es convoca, estant anunciada la seva celebració per a les 12 hores. Atesa la importància dels temes que figuren a l’ordre de l’onada, i que seran de gran interès pel futur de l’entitat, preguem la presència de tots els associats”.

Al costat mateix de les pistes d’atletisme, l’estiu del 1986 s’hi va inaugurar La Bassa, el complex aquàtic i lúdic que compta amb una piscina de les més grans d’Europa. Amb la particularitat que la casa finlandesa, situada a l’entrada, dificultava l’accés al complex. Es plantejaren dues solucions diferents, des de la JAS s’inclinaven pel trasllat, uns metres més avall, per exemple, d’espai n’hi havia prou. Però la solució proposada per l’Ajuntament era l’enderrocament. Més de dos anys va durar l’estira i l’arronsa, amb unes negociacions que es podrien qualificar de tenses i desagradables. El mes d’abril del 1990, des de l’Ajuntament es va anunciar l’enderrocament de la casa Suomi per al dimecres 2 de maig, però per raons desconegudes va ser enderrocada el dilluns 30 d’abril, dos dies abans.

Tot i que semblava que l’acció es va accelerar exercint la política de fets consumats i per acabar amb la polèmica com més aviat millor, l’entrenador més veterà de la JAS, Josep Molins, declarava: “Vull creure que aquest avenç de dos dies ha estat només producte d’un malentès. La veritat és que ja van venir dissabte a enderrocar-la, quan encara no havíem evacuat tot el material. Encara que llavors vam quedar per dimecres, la veritat és que els paletes es van presentar dilluns i la van enderrocar”.

Semblava que la Joventut Atlètica Sabadell, que havia estat premiada diverses vegades com la millor entitat esportiva de Sabadell; que havia aportat diversos esportistes olímpics, entre els quals la primera atleta olímpica de l’Estat que, a més, havia guanyat dos campionats del món de cros, es mereixia un tracte millor, però no era així. El president de la JAS, Josep Maria Antentas, va declarar al Diari de Sabadell que “esperàvem un tracte de més consideració per part de l’Ajuntament”. Després de llargues negociacions que havien durat dos anys i que el president de la JAS qualificava de “tenses i desagradables”, la regidoria d’Esports només havia ofert a la JAS la meitat d’una petita habitació a l’antiga consergeria a canvi de la casa enderrocada.

L’Ajuntament argumentava que l’accés a la Bassa de Sant Oleguer des de les pistes necessitava més amplitud i, per tant, la casa finlandesa havia de ser enderrocada. D’altra banda, semblava que la política esportiva de Sabadell exigia ​​que cap entitat privada tingués les seves dependències a instal·lacions municipals encara que raons històriques o de lògica aconsellessin el contrari.

Josep Maria Antentas també va explicar que l’Ajuntament s’havia tancat en banda a escoltar les sol·licituds de la JAS. Que aquesta era una entitat amb setanta anys d’història, que sempre havia col·laborat en tot allò que proposava l’Ajuntament, que es trobava en plena expansió i que necessitava créixer. Per la poca sensibilitat municipal ara es trobava amb una seu social molt més petita i que haurien de compartir amb altres entitats. Una de les exigències del Cap de Gestió de la Regidoria d’Esports, amb qui s’havia negociat, Jaume Viñeta, era que la petita habitació cedida a la JAS hauria de ser compartida amb qualsevol altra entitat que puntualment acudís a les pistes per organitzar alguna activitat.

Continuava dient el senyor Antentas: “Si dividim la sala amb una porta corredissa per disposar d’un espai exclusiu, tal com proposa l’Ajuntament, ens queden dotze metres quadrats on és impossible mantenir reunions de junta de deu persones, col·locar els trofeus, guardar màquina de fotocòpies i d’escriure i habilitar un espai per a la secretaria”.

La JAS disposava fins llavors de 75 metres quadrats, de manera que la reducció d’espai era d’un 84%. La notícia contrastava amb el bon moment que travessava l’entitat. Després de proclamar-se segon club a la Lliga Catalana, el diumenge anterior un bon nombre dels seus atletes júnior s’havien classificat a Manresa per al campionat d’Espanya. Els èxits del club, però, no eren premiats sinó castigats amb una dràstica reducció del seu espai vital. L’ambient estava carregat entre els atletes. No es comprenia com es podia tractar tan malament una entitat que estava recollint èxits esportius tan importants per a la ciutat.

La ingratitud de l’Ajuntament era principalment la causa del malestar entre els atletes sabadellencs. Tot es reduïa, doncs, a un problema de sensibilitats ferides. Des de la JAS es reconeixia que el trasllat de la casa finlandesa a un altre racó de les pistes d’atletisme era tècnicament possible, ja que es tractava d’una casa prefabricada. Una important empresa de grues va fixar fins i tot el pressupost en només 160.000 pessetes. Aquesta possibilitat, com totes les propostes fetes per la JAS durant dos anys, va ser denegada per l’Ajuntament.

L’Ajuntament s’havia compromès a proporcionar més espai i més instal·lacions, però el més calent estava a l’aigüera, com la sala de musculació que la JAS havia demanat i des del consistori deien que ja estava aprovada i pressupostada.

El regidor d’Esports, José López, declarava el dia 5 de maig, cinc dies després de l’enderrocament, que agraïa a la JAS el petit sacrifici que estava realitzant respecte a la pèrdua de la casa finlandesa i els petits desajustos que podien produir-se en els pròxims dies, a causa del trasllat de les seves dependències. D’altra banda, estava convençut que aquesta operació redundaria en la millora de la part esportiva quant a instal·lacions i en una comoditat més gran quant a l’espai de reunions i treball.

També va explicar els projectes que es durien a terme ben aviat en aquell complex esportiu, com ara nous accessos, nova entrada a La Bassa, nova sala de musculació, nova distribució interior, tancat del marge del riu i nova zona de llançaments, entre d’altres. Tot i que totes aquelles actuacions revertirien indirectament en la pràctica esportiva de la JAS, els projectes també preveien altres millores que afectaven directament i exclusivament la JAS, com eren la instal·lació de vitrines per als seus trofeus, l’ampliació de la sala de reunions i l’habilitació d’una zona sota les grades per a magatzem del material.

Amb el temps anirien arribant aquestes millores. Però res ni ningú va poder refer del disgust d’aquells dies a tots els components de la JAS, en veure que, havent-hi altres solucions, la seva seu durant 26 anys l’havien fotut a terra a cops de mall.