[Ignasi Giménez Renom, Professor de Filosofia i periodista]
El funeral del papa Francesc ens recorda que hi ha realitats que no podem dominar, només acollir amb els braços oberts.
Dissabte passat, com qui es deixa portar per la calma d’un cap de setmana mandrós, vaig acabar davant de la televisió mirant el funeral del papa Francesc. No ho havia previst. Va ser una trobada casual amb el temps que s’escola sense urgències. I, tanmateix, no en vaig poder apartar els ulls. Era com mirar el mar encalmat i intuir-hi, sota la superfície, una força antiga.
La plaça de Sant Pere del Vaticà, plena de fidels i d’un silenci dens, es va convertir en l’escenari d’una litúrgia serena. Una escenografia solemne, en què cada detall buscava obrir-nos al misteri. Els cardenals, com taques vermelles sobre el marbre gris, avançaven amb pas lent i mesurat. L’aire, carregat d’encens i cants, feia que la mort es presentés no com una absència freda, sinó com una presència viva, capaç d’omplir-ho tot.
En la nostra societat, evitem tant com podem parlar de la mort. Preferim amagar-la sota cerimònies ràpides, que no destorbin gaire la cursa quotidiana. Però l’enterrament del papa Francesc, com tots els grans ritus funeraris de la humanitat, ens va recordar que acomiadar els qui marxen no és un tràmit, sinó un acte de reconeixement i d’acceptació del misteri. Cada gest, cada silenci, tenia un sentit profund.
El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, en el seu assaig La desaparició dels rituals, recorda que “el ritual fa visible la comunitat i reforça els vincles que ens uneixen”. Els rituals no són decorats accessoris: són la forma profunda que sosté la vida i li dona gruix. Sense rituals, la vida es fragmenta en instants inconnexos, en una cursa sense pausa. Els ritus ens fan aturar, escoltar, compartir. Ens ensenyen a viure amb més profunditat i menys pressa.
Mirava la pantalla i pensava que la veritable pobresa del nostre temps no és només econòmica o material, sinó també simbòlica. Vivim envoltats d’objectes i pantalles, però sense ritus que donin gruix i sentit als nostres dies. Sense espais on el misteri ens parli. Sense formes que facin visible allò que no podem veure. Sense rituals, el nostre món s’aprima, s’encongeix, emmudeix; i la vida es buida lentament, perdent consistència i sentit.
Els pares de la denominada Escola de Frankfurt, Adorno i Horkheimer, en la seva crítica de la modernitat, parlaven del “desencantament del món”. Tot allò que abans es vivia com a sagrat, avui és sotmès al càlcul, a l’eficiència, a la lògica freda de la raó instrumental. Allà on hi havia mites, símbols i misteri, ara hi ha funcions, algoritmes i resultats. El ritual, que no serveix per produir res ni per accelerar cap procés, és expulsat d’un món que només valora allò que pot ser mesurat.
Potser per això, quan una cerimònia com la del funeral del papa ens fa aturar i contemplar el misteri, ens descol·loca. Per un instant, recuperem una forma d’estar oberts al que no podem explicar del tot. Davant la mort, davant l’absència, davant el misteri, el ritual ens recorda que no tot ha de ser comprès, que hi ha realitats que només podem acollir amb respecte.
Aquell dissabte, davant del taüt de fusta del papa Francesc —auster, sense ornaments—, sota un cel contingut, vaig pressentir que el món antic encara murmura en el nostre present. Vaig apagar la televisió a poc a poc i vaig deixar que la calma m’envoltés. Perquè, com recordava Wittgenstein en la darrera frase de la seva obra de referència, el Tractatus Logico-Philosophicus: “Sobre allò que no es pot parlar, cal guardar silenci”. Davant del misteri, doncs, només podem callar i escoltar allò que no pot ser dit.