La joventut d’avui dia ha d’afrontar una paradoxa ben curiosa: ostentem el títol indiscutible de ser la generació amb més estudis, més accés a la informació i més eines tecnològiques que mai i, al mateix temps, la que menys oportunitats reals té per construir un projecte de vida propi.
Quin jove no recordarà quan algun familiar li explicava que, a la seva edat, amb esforç i feina, després d’un temps d’estalvi raonable ja s’havia casat i comprat un pis?
Els nostres pares, amb menys recursos, accedien a un mercat laboral amb més facilitat i, sense que ningú els regalés res (això és evident), anaven construint el seu pervenir. Actualment, després d’anys d’estudis superiors, màsters, idiomes i, fins i tot, experiència internacional, el més habitual és trobar-se amb contractes precaris i sous que no arriben per pagar lloguers desorbitats (i ja no parlem de comprar un habitatge).
Ens trobem dins un sistema que ens empeny a una dependència forçada?
El tema encara va més enllà. Preocupen, i molt, les dades sobre salut mental al nostre territori. Segons l’Observatori de les Desigualtats en Salut de l’AQuAS, publicades el 2025, els problemes de salut mental entre els joves de Catalunya han augmentat considerablement en els darrers cinc anys. L’ansietat i la depressió són les patologies que més han crescut, sobretot entre les edats de 14 a 39 anys, amb un increment del 30% respecte a anys anteriors i una tendència clarament ascendent.
La correlació entre manca d’oportunitats laborals i estat mental sembla evident si tenim en compte que, segons l’Observatori, els joves amb rendes baixes presenten més patologies de salut mental. De fet, en els trastorns psicòtics, la diferència encara és més alarmant: són quinze vegades més freqüents entre joves amb rendes baixes que entre els de rendes altes. El mateix passa amb el codi de risc de suïcidi, amb una taxa d’activació cinc vegades superior.
Una altra dada que no passa desapercebuda: els problemes de salut mental afecten menys els joves immigrants provinents de països amb un PIB inferior a l’espanyol, en canvi, són més freqüents entre joves d’origen català o procedents de països amb un PIB alt. Probablement, per als joves immigrants viure aquí es pot percebre com un pas endavant; en canvi, per als joves catalans la mateixa realitat es pot viure com una frustració.
Les reflexions anteriors no m’impedeixen dir que és possible que els joves d’avui dia presentin una menor tolerància a la frustració, fruit de les comoditats en les quals ens hem criat (en comparació amb els nostres pares i avis). Probablement, abans es valorava més el camí cap a la meta, i ara aquesta equació s’ha invertit: ens enfoquem massa en la meta i el camí és secundari, de manera que res ens satisfà, fet que provoca infelicitat.
Soc dels qui pensen que, a més, les xarxes socials actuen com a amplificadores de la pressió i eleven les nostres expectatives. En un aparador de vides perfectes, en què tot es resumeix a mostrar als altres com és de meravellosa la vida, la comparació constant ens recorda allò que no tenim i allò que “ja hauríem” d’haver assolit, amb l’ansietat que això pot generar. La promesa que la formació i la tecnologia ens farien més lliures es converteix en un miratge si no tenim uns fonaments sòlids sota els peus i el cap ben moblat.