Llegeixo al diari la informació sobre la visita guiada al Parc Agrari de Sabadell en el marc de la festa Benvinguts a Pagès. Amb aquesta iniciativa es pretén donar a conèixer com és la vida de les persones que viuen del camp. Hi assisteixen una dotzena de persones. Penso que no en són gaires, ja que conèixer el món rural des de la ciutat i des de la metròpoli permet fer-se una idea del que representa una part important del nostre país.
Saber que el de Sabadell és el segon o tercer parc agrari més destacat del món no sembla poca cosa. Realment s’ha fet una molt bona feina, però no deixa de ser una taca verda enmig del gran basal de ciment i asfalt que és la zona metropolitana. Segur que direu que millor això que res i que la pervivència d’aquests espais sembla garantida.
Esperem que l’eufòria constructora de dos-cents mil habitatges que anunciava aquest dimarts el president Illa al Parlament no afecti les insuficients taques verdes de la nostra conurbació. Manquen llocs per viure, però també tenim la necessitat d’esponjar el país. I aquí volia anar a parar. Malauradament, les polítiques no van per aquí. Sobretot quan saltem de l’àmbit metropolità a la Catalunya interior.
Per això, convé conèixer el que està passant i el que passarà en un futur immediat en molts d’aquests indrets que coneixem i definim com a zones de pagès. El món rural sempre ha estat amenaçat, però ara més que mai. Sobretot per projectes que, amb la bandera de la sostenibilitat i l’energia neta, pretenen omplir-lo de macroinstal·lacions. Se n’aprofiten que són zones on la poca població evita que la gent pugui fer sentir la seva veu.
En aquests moments, hem passat de l’eufòria de les instal·lacions d’energia eòlica de fa més d’una dècada als projectes d’instal·lacions fotovoltaiques. El problema sempre és el mateix, les dimensions. Aquí és on es veu clarament que al darrere hi ha els interessos econòmics de grans corporacions.
Els inversors ara s’han decantat per l’energia neta, ja que és la que dona més rendiment i prestigi. En tot aquest batibull d’inversions s’han d’incloure les plantes de biogàs. La idea inicial d’aquestes instal·lacions és aprofitar les dejeccions ramaderes per eliminar-les produint energia neta. Fins aquí tot correcte, però resulta que per treure el millor rendiment de les macroplantes no en tenen prou amb les dejeccions. Aquestes instal·lacions necessiten fer servir altre tipus de residus. El resultat són pudors i un gran moviment de camions amunt i avall que dificulten la vida de les persones que viuen en aquestes zones rurals. Sembla que la intenció és omplir el rere país de tot allò que no es vol a la zona metropolitana.
En aquest estat de coses, el Benvinguts a Pagès pot servir també per generar consciència de la necessitat de preservar tot aquest territori i totes aquestes explotacions (la majoria familiars) que, entre altres coses, aporten aliment a la població i contribueixen a mantenir viu un paisatge que si ens el carreguem tothom ho lamentarà.
Malauradament, vivim en un país molt desequilibrat. Per això cal donar a conèixer no només el Parc Agrari de Sabadell sinó la resta de zones on l’activitat pagesa contribueix a mantenir viu el país. Així que una mica més de ruralitat no farà mal a ningú.
