“Si aixeques el cap a qualsevol cantonada de Sabadell, només tens un 4% de possibilitats de trobar una placa de carrer amb nom de dona”. Així comença un article del Diari de Sabadell d’aquesta setmana. De 1.376 espais públics, només 57 recorden dones. I no és cap excepció: passa a tot arreu.
Els noms dels carrers i places configuren una història local esbiaixada, la història que s’ha volgut explicar. Qualsevol ciutat és un mirall dels biaixos de gènere de cada època i, sorpresa de ningú, sempre en detriment del gènere femení. Les dones han estat apartades i invisibilitzades, com en tants altres àmbits. Perquè una ciutat no és només el que va ser, sinó també el que decideix recordar.
I que Sabadell (i tantes altres ciutats) han decidit recordar és que les dones, quan apareixien, era millor que ho fessin sota el mantell de la virginitat, del sacrifici pedagògic o de la inspiració literària. És a dir, perfils que no molestin, que no facin soroll i que sobretot, no ocupin massa espai públic.
En canvi, la ciència, la política activa, el lideratge econòmic o l’activisme social gairebé no hi apareixen, a l’espera que les polítiques d’igualtat els facin lloc.
El nomenclàtor, doncs, reflecteix la societat de cada moment, també el seu masclisme. Sobretot quan veus que un mateix home pot tenir un carrer, una plaça i fins i tot un passatge amb el seu nom en un mateix municipi. Cada carrer és un llibre d’història, però també és un relat esbiaixat i còmode: millor recordar la santa que la sindicalista, millor una verge que una científica. Oi?