La suspensió del partit de futbol entre el Sabadell i el Cartagena de la tercera jornada de Primera Federació a causa del temporal d’aigua i pedra que va caure sobre la ciutat i va deixar el terreny de joc completament negat i impracticable ha encès un viu debat sobre l’estat de l’estadi de la Nova Creu Alta. Construït fa gairebé seixanta anys i inaugurat el 1967, ha viscut les millors èpoques de l’equip a Primera Divisió, amb la participació en la competició europea de l’antiga Copa de Fires inclosa, però també les pitjors amb els descensos a la quarta categoria del futbol espanyol. No és la trajectòria esportiva del Centre d’Esports Sabadell, tanmateix, el que ara està en qüestió, sinó l’estat d’un camp que ha quedat endarrerit en molts aspectes i que necessita alguna cosa més que un simple rentat de cara per posar-lo al dia.
L’aiguat va convertir el terreny de joc en una piscina, però no tan sols això, va inundar també les graderies, les escales i els accessos interns que encara ara estan sense pavimentar i va posar en evidència que els desguassos no engoleixen bé, perquè o estan taponats o són massa petits, i que fins i tot la tribuna té goteres. Això, afegit a la deixadesa en què es troben els lavabos, les zones enjardinades i tot el camp en general, dona de l’estadi una imatge deplorable, que ha fet que molts socis i aficionats acabessin la paciència i es despatxessin de gust a les xarxes socials. I el principal destinatari de les ires d’aquests ha estat l’Ajuntament de Sabadell, que és el propietari de la instal·lació, perquè el camp, efectivament, és municipal, i és a qui se suposa que presumiblement li toca, per tant, tenir-lo en condicions.
És cert que el Centre d’Esports Sabadell en té cedit l’ús i, en conseqüència, alguna cosa també hi deu tenir a veure en el manteniment. Però la responsabilitat primera ha de ser de l’ajuntament, i el problema és que durant molts anys la majoria dels equips de govern que han passat per la plaça de Sant Roc se n’han desentès completament amb l’excusa que qui feia servir l’equipament públic era una entitat privada. I sent veritat que això és així, aquesta actitud l’únic que ha propiciat és que la instal·lació es deteriorés cada vegada més fins a arribar a un punt en què la situació és insostenible i calen actuacions urgents per revertir-la.
La més urgent de totes és la renovació del drenatge del terreny de joc, perquè del seu estat depèn que els partits es puguin disputar o no, però malgrat això el president del club, Pau Morilla-Giner, ha estat molt hàbil i, tot i que d’entrada també va apuntar cap a l’ajuntament, s’ha estimat més defugir la polèmica i donar la raó a l’alcaldessa Marta Farrés, en el sentit que les prioritats que tenia ella sobre la taula eren unes altres, per no perdre, en tot cas, els recursos municipals compromesos per fer millores a l’estadi.
Si primer s’arreglen, doncs, els lavabos, els accessos o altres coses, benvingut sigui, que més val que es faci alguna cosa que no pas res. Perquè el problema és que, tret d’actuacions molt específiques com la instal·lació de nou enllumenat, s’ha estat tants anys sense fer-hi res que ara tot, per petit que sigui, és urgent. Més urgent que la definició d’una fan zone o la instal·lació d’un videomarcador, que per molta gràcia que facin poden esperar. L’ajuntament ha de tirar endavant, això sí, els compromisos adquirits, perquè fins ara no ha passat de les paraules als fets. I està molt bé sortir a la foto quan tot va bé -Marta Farrés n’és experta com a deixebla avantatjada que va ser de Manuel Bustos-, però l’important és que no torni a ploure sobre mullat.
Com més bé i més amunt estigui el Centre d’Esports Sabadell més hi sortirà guanyant la ciutat, i això és el que ha de tenir clar d’una vegada tothom.