Aquest estiu vaig fer una mica el guiri per les espanyes –que al país veí, a part de molt bona gent, hi ha una de patrimoni que no te l’acabes (zero ironia)– i estava admirant bocabadat un retaule barroc riquíssim (enorme, tallat en fusta, amb pa d’or, monumental) que sento una dona dir al seu acompanyant en el seu idioma (castellà) “sí, ara nosaltres admirem això però l’església bé que devia abusar d’uns pobres jornalers que avui pensem que eren artistes però eren considerats com poc més que artesans, i nosaltres aquí, gaudint-ho, com si re”. Jo no vaig intervenir, és clar, en una conversa que no tenia re a veure amb mi, però em va semblar que si bé jo no coincidia gens amb l’opinió de la senyora, posava sobre la taula un debat més o menys interessant. I no és el de la distinció entre art i artesania –que suat! Molt m’estranyaria que aquest article d’opinió arribés mai a mans de la senyora espanyola que va seure el meu costat a l’església, però jo defenso aquí el meu punt de vista, com usualment, per si de cas.
Partint de la base que jutjar temps passats amb la moralitat d’avui sol ser un error, està bé assenyalar les injustícies que s’han comès al llarg de la història (moltes!), però prenent distància, sempre, mirant d’entendre el moment (no per justificar segons quines barbaritats!) però sí per posar cada cosa en el seu context. Crec que amb això tots podem estar d’acord. I també convindrem que cada mica d’expressió artística és filla del seu moment, del seu context, del seu temps. Està bé, saber que les piràmides les van construir esclaus a cops de fuet i per pur terror a un règim diví encarnat per un tirà amb poder obtingut per naixement. Està bé saber-ho i fins i tot està bé denunciar-ho, si és que té algun sentit, cinc mil anys més tard, però d’aquí a no admirar la meravella de l’enginyeria que són els temple funeraris de Giza, hi ha un salt.
La mà d’obra del Panteó va ser justament retribuïda? Qui va pintar qualsevol retaule medieval? Quan es va pagar, a Van Gogh, per la seva obra, en vida seva? En canvi, quant costa, un Koons? Superproducció industrial que s’aprofita del capitalisme i la reproductibilitat tècnica. Que fos creat en unes situacions injustes i probablement infrahumanes no haurien de fer que avui no puguem admirar la grandesa de segons quines obres. I fins i tot pujo l’aposta: l’únic que podem fer per mirar de compensar o de justificar l’esforç mal retribuït dels genis del passat és admirar-lo avui tot donant-li l’estatus artístic que es mereix.
I està bé, veure que hi ha coses intolerables al llarg de la història, és clar, i potser està bé també veure la sort que tenim nosaltres de poder gaudir de tot el que s’ha creat en el passat (en unes o altres condicions), però deixar-ho d’admirar per una pretesa solidaritat amb el seu creador vulnerable no té cap mena de sentit. Admirar no és fer els ulls grossos davant de les injustícies de la història sinó reconèixer la genialitat, la bellesa, l’esforç que van sortir d’aquelles circumstàncies. L’únic que ens queda, tants anys més tard, és convertir la nostra mirada en un petit acte de respecte cap al creador.
Sort que no vaig obrir la boca, aquest estiu, al monestir espanyol, que encara em diríeu –potser amb raó– que justifico la catalanofòbia.