El ple municipal aprovava fa una setmana dues mesures que, tot i semblar desconnectades, estan íntimament relacionades: el nou protocol d’accés a habitatges d’emergència —un recurs sempre escàs— i l’increment impositiu que ja suma un 20 % en els darrers tres anys.
Totes dues incideixen en una mateixa realitat: la sensació d’una classe mitjana cada cop més ofegada, que ho paga tot, sense rebre res. Des de la pandèmia ha vist com s’erosionava la seva capacitat adquisitiva i ha hagut de retallar en transport, estudis, oci, vacances, extraescolars, alimentació o en la possibilitat d’accedir a una nova llar. Una suma de renúncies petites però constants que genera frustració.
Quan una família amb sou estable no pot accedir a un habitatge, la pressió es trasllada cap avall. El que abans era un problema de les capes més vulnerables, avui afecta també sectors de classe mitjana-baixa que acaben engreixant les llistes d’habitatge públic o d’emergència. El recurs excepcional esdevé norma i obliga a protocols cada cop més estrictes.
En aquest context, el nou reglament d’adjudicació d’habitatges de Sabadell és una bona notícia: aporta claredat i seguretat jurídica en un terreny fins ara caòtic. Però per si sol no resoldrà el problema. L’emergència habitacional és l’última estació d’un tren que comença a la classe mitjana i descarrila en l’exclusió.
La clau és actuar sobre el mercat de manera estructural. Cal ampliar l’oferta de sòl —especialment públic— destinat a habitatge assequible. No n’hi ha prou amb pisos d’emergència: cal habitatge per a la classe mitjana, tant en compra com en lloguer. A l’augmentar l’oferta pública, es moderen també els preus del mercat privat.
També cal impulsar fórmules de col·laboració publico-privada per construir ràpid i a preus raonables, mobilitzar l’habitatge buit, rehabilitar edificis i fomentar cooperatives a preu de cost. Es poden explorar hipoteques amb aval públic parcial, impostos reduïts per a primeres llars o portals amb preus reals de lloguer i compra.
El repte no és només atendre els qui ja han caigut en l’exclusió, sinó evitar que més famílies s’hi vegin arrossegades. I aquí apareix la contradicció: com es pot parlar d’atendre l’emergència mentre s’estreny fiscalment la classe mitjana, base del sistema? L’augment del 20 % en tres anys és contraproduent: debilita aquells que encara poden mantenir-se a flotació.
En conclusió: sense mesures de fons sobre el mercat, sense alleugerir la pressió fiscal i sense polítiques valentes que ataquin les causes, qualsevol reglament serà insuficient. Correm el risc de radicalitzar una classe mitjana que ja viu una emergència de representació política que alguns, amb solucions màgiques, estan aprofitant.